No t'has adonat del quartet de jazz fins que han arrencat amb "Sugar" i tu encara repassaves un tros de pastís al menjador solemne, ple de parents vinguts d'arreu. Has aixecat els ulls i has somrigut, murri i content: tocaven per tu, sí, per tots aquests anys viscuts, per tots els retalls d'història que has anat acumulant, per les presències i, també, la llista d'absències que els teus noranta anys t'obliguen a consignar. Després has tingut l'esma de ballar, de fer fotos, de pensar en la fàbrica i l'estanc, les muntanyes... i el punt d'orgull per explicar aquella nit del 55 a Barcelona, quan vas sentir en Louis Amstrong allà al Windsor. I encara ara sembla que va tocar per tu, pel jove manyà i solter que eres.
What a wonderful world. Perquè al cap del temps, un dia molt llunyà ens recordessis -a la fi del cafè i del concert i, doncs, per acabar la festa- que aquest és un món ben bonic. O que pot ser-ho....
(L'Antoni S. va celebrar diumenge els seus noranta anys, amb el cap clar i la dosi necessària d'optimisme per continuar avançant: que per molts anys!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada