Els tòpics no són innocuus

Totes les ciutats tenen els seus tòpics, i a Manresa, és clar, també. Des d'El Pou de la gallina, aquest mes d'octubre ens vam proposar d'escatir-ne uns quants donant veu a deu plomes ciutadanes. El resultat és aquest número que il·lustra la portada de Francesc Rubí. Són les escales de Puigcardener, allà on comença la història de la ciutat i la foto vindria a dir-nos allò de que «tants caps, tants barrets». Però més enllà de les idees particulars de tots els que hi vivim, a Manresa convivim amb una petita col·lecció de tòpics, alguns tan inofensius com el que fa referència a les temperatures extremes —la cèlebre dita de Manrússia i Manràqueix, com si a Cardona, Agramunt o Gandesa no patissin la mateixa llei! Després en vénen d'altres que es voldrien gairebé exclusius: que si Manresa és fosca, avorrida, bruta, vella o lletja... Naturalment la vida comunitària genera aquests reduccionismes que ens acompanyen en el dia a dia, com una cantarella, i ens estalvien el sentit crític. És la condició humana, i amb això ja estaria tot dit. Si no fos que aquests estereotips sovint poden acumular càrregues altament negatives, amb el risc d’alimentar actituds discriminatòries o directament adreçades a trencar la convivència. Al capdavall, com que alimentar els prejudicis no ha estat mai bo ni aquí ni enlloc, des d’El Pou de la gallina també vam organitzar una presentació pública al Casino que vaig tenir el goig de moderar: Víctor Feliu, Pere Fontanals i Tània Infante van parlar dels tòpics que els havíem encomanat però amb prou traça com per ampliar la imatge i matisar posicions. No ens hauríem pas posat mai completament d'acord, oi? Però sí almenys que vam coincidir en la necessitat de gestionar aquests llocs comuns. Com recorden els sociòlegs, els tòpics serveixen certament per unir a la gent però, alhora, també poden ser llavor de greus enfrontaments. Valorar la temperatura de sensació o fer broma sobre el grau de bellesa local, pot ser un bon passatemps. Però quan repetim acríticament els tòpics de la brutícia, foscor o inseguretat hauríem de pensar-nos-hi dues vegades. Almenys tant com tots aquells que aquest mes comparteixen el Pou: a tots cal agrair-los la predisposició ponderada. I en acabat, cadascú de nosaltres haurà de decidir, des del poder de les paraules, quins alimentem a les nostres converses, i quins rebutgem. A vegades n'hi ha prou fent un silenci.

Els nois i noies de la portada són alumnes del cicle superior d'Animació Sociocultural i Turística de l'Institut Guillem Catà, i no cal dir que des d'El Pou de la gallina els agraïm molt la predisposició gairebé espontània a fer de models: han quedat preciosos!