Ma mare i la residència, trenta anys d'una notícia

A finals de desembre passat, ma mare em compartia el record d'una primera notícia de la Residència d'avis del barri publicada a Regió7, exactament trenta anys abans! L'esborrany que en va fer, per una hipotètica tribuna al mateix diari, venia a dir això: "fa trenta anys que empenyem un projecte i, malgrat el creixement, conservem l'objectiu i els valors del primer dia". El text, fet i fet, no s'ha publicat mai perquè els entrebancs de la salut han fet que un mes, i després l'altre, la meva mare hagi anat quedant fora de joc. I amb tot, avui en recupero l'esborrany, ni que sigui per constatar les coincidències i els objectius, inalterables al cap de tres dècades. Això i consignar, també avui, un primer dia com a usuària… El text, però, seria això, més que menys:

La residència d’avis, 30 anys d'una idea al barri

Pepita Subirana i Badia
Fundació Residència d’Avis Sagrada Família

Aquest gener fa trenta anys que Regió7 publicava la primera notícia: un grup de veïns de la Sagrada Família, a Manresa, volíem crear una mini-residència d’avis al cor del barri. Era el dia 2 de gener, i al diari s’hi explicava el nostre primer objectiu: aconseguir que, al mateix àmbit on havíem viscut i crescut, hi poguéssim també envellir. Fer-se gran sense haver de buscar places de residència lluny del barri o fins i tot lluny de la ciutat. Calia, doncs, un equipament de proximitat que permetés envellir amb la màxima qualitat de vida.

Els impulsors no havíem fet gaires reunions, ni teníem una gran experiència d’atenció a la vellesa. Però teníem aquesta voluntat de servei i, plegats, idealitzàvem una residència de dimensions reduïdes, per a sis o set persones i -santa innocència!- amb tres cuidadores per cobrir tres torns laborals. De tota aquella colla –Rossend Coll, Teresa Pujol, Rosario Ramos, Ramon Fontdevila o Francesc Xavier Navarro...- s’esqueia que jo havia atès gairebé deu anys els pares a casa, i encara aleshores atenia la meva mare. Era clar que envellir no és cap ganga, però encara ho és menys si a l’entorn no hi ha la gent o els serveis necessaris que et puguin acompanyar en aquest trajecte de vida.

Sigui com sigui, la resposta del barri va ser molt positiva i, contra els pronòstics més pessimistes, aquell estiu de 1986 ja vam recollir, amb aportacions populars, fins a un milió de pessetes per comprar el primer pis de les vivendes de la Sagrada Família. De cent pessetes en cent pessetes! Trucant portes cada tarda i explicant el nostre projecte en directe. Al capdavall, amb la posterior empara de l’Associació de veïns i el suport de la Generalitat de Catalunya, de CaixaManresa i també de l’Ajuntament, dos anys després vam inaugurar l’equipament que, des d’aleshores, mai ha parat de créixer! Avui la Fundació Residència d’Avis Sagrada Família, de Manresa, atén a més de vuitanta avis (residents, centre de dia o en servei de menjador) i té un equip de 40 professionals per fer-ho possible. I amb el mateix esperit original, que és el d’atendre els avis, estimar-los i fer-los sentir encara membres de la seva comunitat. Atenció de proximitat.

Arribar aquí no ha estat pas senzill: només s’explica per la il·lusió i les complicitats que des d’aquell primer nucli fundacional hem aconseguit sumar. Des del maig de 1988 i fins avui, gairebé 28 anys. Ara som a punt d’emprendre un altre pas endavant que ens permeti incorporar dos pisos més als nostres serveis. Per atendre totes les demandes que rebem, per millorar també l’atenció que donem. ¿Podrem tornar a demanar-vos la vostra col·laboració? Una residència d’avis de barri només té sentit si és sentida com a pròpia pel barri. I això per nosaltres és molt important!

Al capdavall, trenta anys després tenim una perspectiva llarga. També per mi que, en aquest temps, he envellit com no hagués mai imaginat. Fins a ser encara més conscient de la importància d’aquest servei a la vora. Ho puc comprovar cada dia: envellir no és mai cap ganga, d’acord. Però, si això és inevitable, fem almenys que la nostra vellesa, compartida, sigui per a tots més passadora.

La foto és del 22 de desembre a la Residència, i la Pepita, fundadora i exdirectora, encara parla al menjador de la torre amb els estudiants de primer d'Animació Cultural acomnpanyants d'Encarna Bosch sobre els orígens de la Residència. Uns inicis fonamentats en l'associacionisme i la participació ciutadana. Al seu costat, en Sendo Coll i la Roser, de la Vinyeta.