Sense l'acudit del Manel

Ho vaig saber a mitja tarda, que ahir era el darrer dia que apareixia el diari Público en versió paper. De fet, ara fa un parell de mesos, un concurs de creditors ja pintava força negre el seu futur. Público, que tenia per accionista principal l'empresari Jaume Roures -Mediapro- s'editava a Madrid i ha sortit cada dia des del setembre de 2007. El seu caràcter esquerranós i amb voluntat popular eren característiques de difícil digestió a les Espanyes, encara més amb la crisi de la premsa escrita. Ras i curt, l'aventura de Público ja havia costat als propietaris una burrada de milions i.... han dit prou. I amb tot, jo no seguia habitualment les pàgines de Público si no fos que, a cada número d'aquests gairebé cinc anys, hi trobava un acudit del meu germà Manel. Per això, de tota la notícia de Público -els laments per la pèrdua d'una veu progressista, les reflexions sobre la crisi de la lectura, el plany per una capçalera menys...- jo em quedo amb una piulada de twitter que el Manel feia al vespre: "Avui és el primer dia en 30 anys que no tinc acudit per fer!".

I és que el Manel és molt més que un dibuixant: ha estat fent opinió perioidística des de 1982 a Regió7 -en vint-i-cinc anys, més de 6000 acudits!- i després, des del primer dia a Público. I el seu punt de vista, local o global, no acostuma a deixar indiferent. Ara pensareu, "què n'has de dir del teu germà!". I bé, feu-ne la prova. El Manel, que ja es veia a venir la pedregada, va inaugurar blog a finals de gener i només un cop d'ull us rescabalarà del qualsevol dubte. Es diu l'Impepinable. I si no fos que també necessita els diners al cap del mes, jo li diria que no fes cap altra cosa...

Però alguna altra cosa haurà de fer, és clar. Perquè els dibuixants i els periodistes no viuen de triomfar a Internet. Necessiten que hi hagi gent que compri el diari: 1,20 cada dia. I és que el periodisme, per poca qualitat que li exigim, no pot ser gratuït.