A l'escola Pompeu Fabra

Avui, al Pont de Vilomara, hi havia una jornada de portes obertes a l'escola Pompeu Fabra. No es tractava de cap inauguració perquè, de fet, les obres continuen en un altre sector del centre i encara falta ben bé un any perquè s'acabin. Però com que des d'aquest gener ja es poden utilitzar les noves instal·lacions d'Educació Infantil -sis aules precioses per a P2, P3 i P4- avui els pares podien passejar-hi lliurement. I n'han vingut molts, és clar, de tots els cursos i fins ex-alumnes i ex-professors. De fet, l'escola Pompeu Fabra és l'única escola del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, i el seu creixement -la seva transformació- és poc o molt compartida per tots els veïns. L'ajuntament hi coopera convençut, i l'Ampa i el personal de neteja o consergeria també, i fins i tot des de la brigada municipal -el Quico!- es percep la predisposició a fer que les coses rutllin. Jo la conec bé l'escola, perquè M. fa vint-i-sis anys que hi treballa amb una perseverança absoluta, tanta que hi ha estones que em penso que jo també hi dec treballar una mica. M. hi ha fet amics i companys d'aquells que duren, que ja formen part de les nostres converses casolanes. Mestres tots ells en un poble que canvia, que millora, que creix. A mi m'agrada el Pont de Vilomara, i m'agrada percebre al cap dels anys com tots els esforços sumen i valen la pena. Per això, quan avui la gent s'acostava al trencadís gaudinià per posar-hi el seu trosset de rajola, hi trobaves avis que en el seu temps feren de pares, i pares que foren alumnes. I alumnes que seran -segur- pares: la millor llavor de futur. Perquè quan una escola avança amb tantes complicitats, per força millora el seu entorn.