Dues cites d'aniversari i una recomanació de Jordi Alsina

No és el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles, no és el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arranca, sino el temps dintre de mi, el temps que no es veu i que ens pasta. El que roda i roda dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant

Tot i que ja fa uns quants dies del meu aniversari, m'alegra poder dir que encara ara me n'arriba alguna felicitació feta des de la més bona voluntat. Com la d'en Jordi Alsina amb qui més o menys hem compartit itinerari docent des que ens vam conèixer fa trenta-cinc anys a l'institut Arraona. Això i el gust per la conversa llarga —no diré taula perquè, fet i fotut, trobar una data que ens permetés dinar plegats és només una aspiració quasi retòrica per acabar airosament els nostres correus electrònics. Tant se val. Amb el Jordi coincidim i divergim però sempre és un plaer de parlar-hi —és llarg, té sensibilitat, li agraden els revolts i conserva l'aparença dels guapos. I és per això que, sense que arribi a reproduir el darrer dels seus correus, sí que consigno les dues cites que l'acompanyen, de primera de Rodoreda i l'última de Pla, això i la recomanació d'Enric Casasses, recordant que no fer res dona molta feina. Tot plegat una tria imbatible que acompleix, de llarg, la voluntat de regal que el matex Jordi esmenta. Li'n vaig donar les gràcies, i ara les hi dono des d'aquí públicament. I ho comparteixo per tal que ens acompanyin a tots els que ja hem entrat a la seixantena i anem fent noves descobertes que passen indefectiblement per aquest nou desig de badar... Badaré de gust Jordi i algun dia, segur, tornarem a dinar plegats!

Quan s’arriba a una determinada edat sense haver aconseguit tenir interessos directes en la comèdia humana, contribueix a fer lleuger el pas de la vida dedicar-se a anar pel món a badar —encara que sigui a badar per un racó de món— i a distreure’s en les coses més nímies. Hom se sent ja guarit de la petulància de creure que sap alguna cosa, i tracta de trobar en els altres el que necessita i li falta. Hom descobreix, però, que els altres es troben, més o menys, en una situació molt semblant a la pròpia situació, i així hom s'afligeix, encara que potser la constatació de la inanitat, la inutilitat humana contribueixi a la personal conformació i al bon ús de la paciència.
Josep Pla, El pagès i el seu món