divendres, 26 d’octubre de 2012

Sergi Pàmies, Tocats de lletra i Las Vegas

No tornaré a explicar que, enguany, el cicle Tocats de lletra  ha repetit l'èxit d'altres anys. I que els meus alumnes de batxillerat van quedar bocabadats per un "Visca l'amor", l'espectacle inaugural que Alícia Puertas i Ivan Padilla van repetir a l'auditori del Conservatori Municipal de Música. Textos de Joan Salvat-Papasseit, en una selecció de Jordi Estrada, dits a tocar de 200 adolescents amb les hormones disparades. Èxit. Èxit. Èxit. Tot això ho podria dir talment ho deia l'any passat, però em repetiria, és clar. Per això, avui, davant la columna d'en Sergi Pàmies a La Vanguardia, m'ha semblat que ell, millor que ningú, recollia l'esperit del cicle i gairebé el de la ciutat sencera. Hi publicava això:

De Manresa a Las Vegas
Invitació al festival literari 'Tocats de lletra'; és una proesa cultural en temps de pressupostos amputats.

Crònica d'un viatge en el temps. Invitació al festival literari Tocats de lletra, organitzat per l'Ajuntament de Manresa i el Gremi de Llibreters. És una proesa cultural en temps de pressupostos amputats. Per aprofitar el viatge al màxim, em divideixo en dos: el meu jo present participa en una xerrada i, mentrestant, el meu jo passat reviu batalletes manresanes fossilitzades.

De camí, em sotmeto a les noves màquines automàtiques del peatge de la E-9. Semblen creades per desactivar el "No vull pagar" i presagien un futur d'autopistes robotitzades. El sol de mitja tarda rebota contra el perfil de Montserrat i, gràcies a la combinació dels núvols de tardor i d'un contrallum verdaguerià, es crea l'efecte d'èxtasi visual popularment conegut com nostresenyor.

Montserrat és el nostre gran recurs escenogràfic, un supermegamenhir de proporcions còsmiques que commou fins i tot els pecadors més monstruosos. Un exemple: l'any 1947, abans de visitar Manresa, Francisco Franco va passar pel monestir i es va postrar als peus de la Moreneta. "Sin la paz y sin el orden no es posible la producción ni la justicia", va dir el dictador als manresans que l'aclamaven.

A Manresa, per sort, ja no s'hi respira franquisme. La producció podria anar millor, igual que la justícia, que no acaba de trobar el marc legal idoni per satisfer les aspiracions polítiques de molts ciutadans. Al centre cultural, hi parlem, entre altres coses, de Pere Calders i, fent arqueologia barata, constato que la sala El Sielu encara existeix, que la botiga d'instruments Sibelius també, i que encara hi ha qui recorda que al pub Cavorca hi va morir un home en circumstàncies estranyes.

A l'hora de sopar, el meu jo passat i el meu jo present coincidim al Las Vegas. Se'n diu així perquè dir-ne restaurant, bar, cafeteria o snack Las Vegas no és tan precís com dir-ne Las Vegas a seques. Hi retrobo la mestressa, Pilar Garcia. Té la mateixa mirada generosa i càlida (i no escarmentada) i el mateix somriure hospitalari i afectuós (i no escarmentat) de fa trenta anys. Ens diu que, si ens sembla bé, anirà portant coses. És una proposta temerària però, com que estic viatjant en el temps i entre amics, em deixo portar.

Els xipirons, boníssims, reboten contra el perfil d'uns raviolis còsmics, que il·luminen "la catalana gana". I, gràcies a la combinació dels vins (Collbaix i Pedraseca, consumits amb una moderació auditada per les autoritats sanitàries) i del contrallum arrebossat d'unes croquetes de pernil i pollastre dignes de ser subhastades a Sotheby's, es crea l'efecte d'èxtasi gustatiu popularment conegut com nostresenyor.


Sergi Pàmies

Montserrat, el nostre gran recurs escenogràfic. Foto de cada 20 de febrer, el sol es pon per la foradada: Nostrosenyor ens vigila....

   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada