Miracles a Castelbell i el Vilar

Final de campanya d'ERC al Bages. Tot just ara arribo de Castellbell i el Vilar, prou serè com per superar si convingués un control d'alcoholèmia de part dels mossos. Prou eufòric com per escriure que ha estat un molt bon vespre, d'aquells que et serveixen per explicar -per explicar-te- perquè encara ens dediquem a fer política, a provar de canviar les coses, a transformar-les quan cal o quan podem. I és fàcil de dir al final d'una campanya com aquesta: política és fer córrer idees i voluntats, persones. I persones diferents, treballant per un objectiu comú. Encara avui m'impressiona quan noto que funciona, que estem sirgant plegats, que estem remant en la mateixa direcció. Tot això ho he viscut aquest vespre a Castellbell i el Vilar. Una seció local d'ERC petita-petita però amb una capacitat de treball que impressiona. On cadascú hi aboca allò que pot. On cadascú s'emporta allò que li convé. No és broma: ara fa dos anys aquest col·lectiu ni existia ni semblava que hagués d'existir mai. Com s'ha forjat? Què els ha esperonat a reunir-se i treballar per als altres? Què se n'emporta cadascú? No ho sé del cert, i segurament la resposta és múltiple. Però, com un miracle, han estat capaços d'organitzar ells sols una festa per tota la comarca, reunir candidats, alcaldes i regidors, i els elements més dinàmics d'aquests dies. Vora noranta persones seguint uns discursos diferents -més descordats, més propers, del tot sincers. Albert Mulero, Lluís Oliveras, i el candidat més ben situat, en Dionís Guiteras: la història del seu pare, la mongetera, i el desig de fer coses noves, d'espavilar-se, de sortir-se'n, què més es pot demanar? En Dionís podria ser diumenge un diputat dels que deixen petja, dels que veritablement es comprometen amb el seu entorn perquè n'és fill, el coneix i se l'estima. En acabat ha sortit pa amb tomàquet, pernil i formatge. La Griselda ha fet unes croquetes espaterrants. I encara, xampany del de batalla, però sense límit d'ampolles. Els "D'aquí i d'allà" hi han posat la música, i en Pep Huguet ha pres el paper de guitarra i solista. Unforgettable! . Com que m'hi han reclamat, m'hi he afegit per entonar el meu avi, no serem moguts i -no la cantava des dels temps de missa dominical!- cal que neixin flors a cada instant. Hi havia qui ballava i també qui pesava figues. Al capdavall, tothom ha anat desfilant. Contents i esperançats en un projecte que no tria entre nacional i social perquè sap que una cosa no va sense l'altra. I convençuts que el resultat d'aquest diumenge només pot ser bo o... molt bo. Però que sigui el que sigui ens caldrà seguir treballant per garantir que, ningú, no provarà d'abaratir-nos aquest somni. Que és el que ens fa incansables. Sorprenents. Coratjosos. Imbatibles.

La foto, d'en Lluís Oliveres, president comarcal d'ERC i una màquina del fèìsbuc i el tuíter!