dimarts, 6 de novembre de 2012

Tonucci, quatre idees

Francesco Tonucci va ser va pocs dies a Barcelona i, com sempre, va omplir a vessar. Qui m'ho va dir ja em va avisar: no quedaven invitacions. Em conformo, doncs, amb l'entrevista que dijous passat publicava l'Ara, feta per Thaïs Gutiérrez. Amb una entrada memorable encapçalada pel terme "Revolució":

"Tonucci (Itàlia 1941) creu que hem d'aprendre a ecoltar els nens i les nenes i construir una escola que ensenyi a viure i que sigui útil per formar persones més felices. Per això, diu, cal fer una revolució educativa". Una escola útil, sí, per formar persones més felices. El cap se me'n va de seguida a l'Institut Guillem Catà. No podríem començar a caminar en aquesta direcció? Per això m'atrapen un bon grapat de preguntes i, encara més, les seves respostes:

Com ha de ser una bona escola?
Per ser bona ha de ser per a tothom, i actualment l'escola és obligatòria però no és per a tothom. Després de les guerres mundials (...) les democràcies van aconseguir un gran èxit garantint l'educació de tots els ciutadans (...). Però l'escola que avui oferim a tots segueix sent per a pocs.

Perquè?
La revolució ha estat només formal. Seguim ensenyant els mateixos continguts a nens que no han llegit mai a casa, que veuen hores i hores de televisió... L'escola hauria de fer-se càrrec de les bases culturals abans de pensar en les disciplines (...) perquè sense aquestes bases els nens no entendran res. El fracàs escolar és una conseqüència d'això, d'una escola que no és per a ells.

Com es construeixen les bases?
Primer de tot pensant com està feta l'escola. És un lloc on tot just entrar-hi caldria començar a pensar, a escoltar, a rebre inputs com la música, per exemple. I hi hauria d'haver experiències que ara falten, com per exemple la lectura. Jo sóc molt partidari de llegir en veu alta. No podem esperar que els nens comencin a llegir si no tenen una experiència d'escoltar. L'escola hauria de transmetre als nens el plaer de la lectura. I si llegeixen aprendran i comprendran moltes coses. (...) (Actualment) es proposa la lectura de la pitjor manera possible, que és desxifrar lletres, i en canvi se'ls hauria d'oferir l'experiència d'escoltar.

Per tant, el rol del mestre hauria de ser diferent de com és ara.
Sí. S'ha de canviar la manera de rebre els alumnes, i amb això vull dir que els mestres, normalment, volen que els alumnes els escoltin. La proposta alternativa és que el mestre adopti una actitud d'escoltar els alumnes, que els materials de treball a l'escola siguin el que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural. El nostre sistema educatiu funciona pensant en el nen petit com un ésser que no sap res i a partir dels sis anys es col·loquen els aprenentatges importants que van arribant a mesura que els nens es fan grans (...).

¿Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?
Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L'escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s'haurien de moure i passar d'un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l'art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d'alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d'alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.

Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d'acord amb aquesta proposta?
El gran dèficit és que hem hagut d'aprendre-ho tot després de l'escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d'excel·lència. I el paper de l'educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l'objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

Tonucci, a més a més de mestre i pedagog, és dibuixant; aleshores signa Frato. La imatge, capturada a Internet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada