Ahir, reunió de professors a l'hora del pati. Avui cadena humana amb els alumnes. I demà, una segona convocatòria de vaga general en un mateix any... tot just una col·lecció de gests, res més. Ja he escoltat les veus que en vaticinen la inutilitat. I jo sóc el primer a qui no li agrada fer vaga però... malgrat la complexitat del moment -o precisament per això- ¿no cal lluitar per una sortida de la crisi més justa i capaç de garantir la plena igualtat d'oportunitats? O ens ho mirarem indiferents? A mi em sembla que no, que cal enviar aquest missatge de compromís col·lectiu. Encara més, que se n'ha de parlar en lloc de passar-hi de puntetes. A les cases i a les aules, als centres de treball. Ens hi va el futur de la nostra democràcia i el seu programa social. Precisament, si defenso una Catalunya independent, és per disposar dels instruments polítics que impulsin alternatives a l'actual crisi. I això ho podem fer demà, al carrer, pacíficament. Un dia de vaga. O a les urnes, el proper 25N. Valents i esperançats. No pas "
observadors passius de la pròpia decadència" sinó constructors d'un nou país que es vol per a tothom.
La foto, avui, al pati de l'Institut Gillem Catà: cadena humana contra les retallades en educació. Això també és pedagogia.
La cita final, de Joan Manuel Tresserras.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada