14 d'abril, Junqueras, Fernandez, República.

No per nostàlgia, sinó com a estímul: ja fa molts anys que commemoro cada 14 d'abril i tota l'esperança que aquell 1931 es va fondre amb la data. La República! El somni d'un nou temps, i d'un país lliure, més just i més ric, més digne. De tot això n'han passat 87 anys, i celebro la nova vigència de la data mentre m'arriba la carta d'Oriol Junqueras que Marta Vilalta ha llegit a l'acte d'ERC, aquest matí, a les cotxeres de Sants. L'Oriol és des del 2 de novembre a Estremera, i des d'allà denuncia presons i exilis: "Prou de fer mal a bones persones, a gent d’una trajectòria pacífica i democràtica inequívoques. L’objectiu no pot ser omplir les presons de bones persones. L’objectiu ha de ser buidar-les. L’objectiu és sempre la llibertat i una societat justa i lliure. Persistim, sempre. Feu-ho. Jo, persistiré. Tots nosaltres ho farem. Recordeu el que sempre us he dit. Els dones i homes d’Esquerra Republicana de Catalunya som els que mai defallim, som els que perseverem, som els que sempre hi som i els que sempre estarem al costat de la democràcia i la llibertat."

I encara més, que aquest perseverar no ens allunyi de la gent: "La nostra és i ha de seguir sent una lluita pacífica. No ens podem deixar endur per la frustració, ni caure en actituds maximalistes que no porten enlloc. L’aliança conservadora aplaudeix davant cada error i ens empeny a una fugida endavant. Ens volen empipats, ens volen agressius, ens volen provocar. Mantinguem el cap fred i recordem que per avançar hem de seguir sumant i oferir un projecte inclusiu i integrador, per a tots els ciutadans, és imprescindible. Cada passa que ens desconnecta de la centralitat és una passa enrere i ho és impedir la formació de Govern. Si això no ho entenem, si no superem aquest impàs, haurem convertit la victòria del 21D en un regal al 155 i als que impulsen una involució dels drets i llibertats sense precedents. La formació del Govern, la recuperació de les institucions és una necessitat. És ben cert que no suficient. Però és, en canvi, un pas imprescindible per avançar. Sense Govern, sense recuperar les institucions, som més febles." Junqueras acaba parlant de les virtuts republicanes, de la discreció, la humilitat, l’esforç, la vocació de servei, el sacrifici, la generositat ... "Siguem pacients, siguem constants i sobretot fem passes sòlides que ens permetin avançar. Volem un país lliure i el tindrem si així ho vol la majoria dels ciutadans." I tot això des d'una cel·la d'Estremera, sense perdre mai ni l'esperança ni el somriure!

En acabat, fullejo l'Ara, amb l'orgull de trobar-hi quatre pàgines d'historieta signades per en Toni Soler i el meu germà Manel. Però és al text de David Fernandez, a la secció d'opinió, d'on m'emporto la consigna: ara cal que no fallem nosaltres! Entre la vergonya i l’esperança, l’important "és que no fallem nosaltres: el que fem –i no fem– avui configurarà el demà. En aquest ara mateix que ens recorda que avui, contra bords i lladres, torna a ser 14 d’abril al país de l’olivera. I que ens veurem diumenge, en peu de pau, omplint els carrers de nou. Per buidar les presons". El que fem i el que no fem. Tot compta, i tot és necessari. Demà, doncs, tornarem a omplir Barcelona. Tossudament, sí, i amb un somriure. L'esperança d'aquell nou país torna a ser a tocar!