Cançons, tonades i balls populars del Bages

Ahir es va presentar a Manresa un nou volum de la sèrie de documents testimonials de la Fonoteca de música tradicional catalana: El Bages. Cançons, tonades i balls populars. El llibret, quadrat com tots els de la col·lecció, conté dos cedés, amb els enregistraments sonors, i  un devedé amb les imatges. Tot plegat, extraordinari. Extraordinari per la feinada que aplega -recerques des de 1974 iniciades a Balsareny! Però especialment perquè l'equip que hi ha al darrera fa més de trenta anys que rutlla, i és un equip de luxe: Josep Crivillé, Ramon Vilar i, des de Manresa, Glòria Ballús. Estimen la feina que fan i això es nota en el resultat, que va molt més enllà del document acadèmic. Són petites joies que ens expliquen el pas dels temps, els canvis inexorables que vivim i de com els acompanyem amb la música. Cançons de batre, repertori infantil, el festeig o fins i tot romanços. I encara més, els balls i les danses de la comarca amb la seva pervivència o recreació. De tot plegat ahir en vam tenir un tast a l'Ajuntament de Manresa i l'alcalde Junyent ho va sintetitzar amb encert: un llibre que és fruit de la més científica recerca etnomusicològica però que, al capdavall, neix del poble. I només pot ser d'aquesta manera. Tan popular i tan culte al mateix temps. Hereus de temps llunyans, compartint tradicions i tonades amb uns informants que també van estimar la música. Com aquella dona que, sense saber-ho, pouava a les Transformacions d'Ovidi, i que en Ramon Vilar va recollir fa un quart de segle a Artés:

Si tu te'n fas lletuga, lletuga d'enciam
jo me'n faré una eruga i t'aniré menjant...

El vespre es va acabar amb els nans de Manresa ballant al saló de sessions i els Armats a baix a la plaça. Va venir en Lluís Puig, actual director del CPCPTC, l'alcalde i alguns membres de la corporació, i fins l'ex-alcalde Sanclimens, ex-president també de l'Obra del ballet popular. Llàstima que en Josep Crivillé a darrera hora es va haver de quedara a casa, malalt! Per tota la resta, rodó. I és que contemplant el tràfec de la Glòria Ballús -al capdavall també cap de protocol però, sobretot, la discreta ànima del vespre!- es veia que la festa era grossa. I em penso que ben bé que s'ho valia...

La foto és del moment que els Nans de la ciutat ballen al saló de sessions. Ignoro si abans ho havien fet mai, i això que ja tenen més de 150 anys d'història, però va ser un dels moments àlgids del vespre. En el meu cas, de tota la imatgeria manresana, els Nans són les figures que més m'estimo. I com més gran em faig, encara més: em penso que són una representació excepcional d'allò que algú n'ha volgut anomenar el "manresanisme", amb totes les seves virtuts... i també mancances.