dimarts, 27 de març de 2012

En el comiat de Manel Català

Avui he tornat a Barcelona, i ho he fet trist i sorprès: en Manel Català ens ha deixat. Per als que no l'heu conegut mai, el Manel era un documentalista pulcre i eficient de l'Inventari del Patrimoni Etnològic, l'IPEC, al CPCPTC. Però era molt més que això, perquè tenia la capacitat de xerrar, de discutir i de treballar amb una alegria com poques vegades he conegut. El Servei de Patrimoni Etnològic acaba de perdre, doncs, un personatge clau. Potser per això al Tanatori de les Corts hi he retrobat gairebé tot el CPCPTC que, no cal dir-ho, m'hagués agradat molt més trobar en unes altres circumstàncies. Però vull afegir encara que la cerimònia ha estat inoblidable, per senzilla i emotiva. Fresca. Lliure com provà de ser sempre en Manel. Calia ser al Tanatori per entendre qui acomiadàvem i, em sembla, a ell li hagués agradat tota la litúrgia. La conversa de les amigues, la versió del Blues funeral d'Auden o la música de Whitney Houston. I el discurs d'en Roger vora el Rafel i la Vero, l'Olga, la Maica... amb totes les anècdotes, el reconeixement a la seva tasca sindical o l'actitud contra l'homofòbia, tot plegat m'ha deixat atuït. I mentre tornava a Manresa recordava els dies feliços, els debats a vegades encesos, aquell viatge d'estudi al País Basc o l'edició -que avui celebro més que mai- de la Metodologia de recerca etnològica que publicàrem el novembre de 2010 i de la que ell tingué personalíssima cura... Una divisa? "Mierdas, ¡las menos posibles!". Tot això ho recordava avui recorrent altre cop la carretera de Barcelona a Manresa, i també on trobar aquesta foto que el Manel es va deixar fer l'any 2007. Mudat. Llengut i rialler. Fresc. I franc. Irrepetible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada