ANC, fent camí cap a la independència

Quan vaig tornar a Manresa l'any 76, després d'una breu experiència vigatana, a la carpeta amb els apunts de l'institut hi duia amb orgull aquell cèlebre adhesiu de la Marxa de la Llibertat: "Poble català, posa't a caminar". Des d'aleshores, quin tip d'anar a peu!. De resseguir camins i dreceres, fins i tot de fer marrada. Però, tossudament, de continuar caminant com a poble. Per això, dissabte, em va agradar d'assistir a la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana, i d'aprovar-ne un full de ruta que preveu -no podia ser d'altra manera!- continuar caminant. Però aquest cop sense aturar-nos: fins a la independència.

I em va agradar perquè al Palau Sant Jordi érem sis o set mil persones d'idees o tradicions diferents. Però definitivament conjurades en un objectiu transversal, unitari: ens cal la independència. I la impulsarem plegats, coincidint en aquesta gran plataforma nacional que, d'altra banda, aquest mateix dissabte decidí renunciar a presentar-se a futures convocatòries electorals. Perquè hi ha plataformes i hi ha partits, és clar. I en aquest procés tothom -tothom!- hi és necessari i tothom ha de saber estar al seu lloc, sense ingerències ni desqualificacions.

Doncs bé, la constitució de l'ANC va ser l'exemple que això era possible. El matí va passar entre moments emotius i desgranant esmenes i votacions amb una agilitat envejable. I el Palau s'anava omplint. Des de la grada vaig poder veure els representants dels partits -d'ERC i de CiU, també de Solidaritat. L'arribada d'en Cardús, d'en Tresserras. O -amb aplaudiments sonors!- d'en Broggi i Carbonell. A la mitja part, es projectà un anunci a la pantalla, amb criatura: "No li expliquem un conte. Construim-li un país". Semblava veritablement possible!.

A la recta final, l''actor Sergi López, desplegà el full de ruta aprovat i ens convidà a tots a participar en una manifestació multitudinària el proper 11 de setembre a Barcelona. "Catalunya ha de ser i serà un nou estat d'Europa. Ningú no ens pot aturar". I encara noves crides a la unitat: "aquest últim tros del camí l'hem de fer junts: canviar les coses és possible. Sense por!". Mentrestant el repte és consolidar l'ANC, més enllà de les 269 assemblees territorials d'ara. Això i l'adhesió dels ajuntaments a l'Associació de Municipis per la Independència, imprescindibles si l'any 2013 hi ha d'haver un primer referèndum. La resta -plebiscit, proclamació i constitució pròpia- queden per al proper 2014. Que és com dir demà mateix. O demà passat...

Hi va haver més parlaments és clar -Muriel Casals, Aureli Argemí, i en Josep Maria Vila d'Abadal. Però em quedo amb la veu i el gest d'en Sergi López, qui en nom de l'ANC fins i tot bromejà: "Raons per la independència? Moltes! Fins i tot d'econòmiques!!" I abans de proclamar públicament la constitució de l'Assemlea Nacional Catalana, clamà "contra la por, contra la resignació, contra el conformisme. Val la pena lluitar per la justícia social i la llibertat!".

En acabat anàrem desfilant, conscients del moment històric. Perquè per primera vegada en més de trenta anys em va semblar que aquesta voluntat d'esdevenir Estat avui ja és clarament majoritària a Catalunya. Enrera queden els exercicis de modernitzar Espanya, les provatures de trobar-hi un encaix. Ara Catalunya vol ser subjecte polític. La responsabilitat és gran. I no s’hi val la tebior ni les ambiguitats. Ni queda marge per al retorn a velles estratègies...

A tomballons. Publicat avui a Regió7