dijous, 29 de març de 2012

Avui jo també faig vaga

Avui és 29 de març i hi ha convocada vaga general. A mi no m’agrada fer vaga. Però en faig perquè em sembla que és el que toca fer, fins i tot quan costa. I ho provaré d’explicar triant les paraules que d’altres ja han escrit. Començant per una advocació poètica de Jorge Riechmann: “Para ver / la puerta abierta / has de pensar que la puerta / puede abrirse”.

Em deia ahir un metge que, sol al seu poble, ell no faria vaga per respecte als seus malalts. Em va fer rumiar que jo, que sóc professor en un institut a Manresa, sí que faria vaga, i la faig per respecte als meus alumnes. Perquè si la nostra és sempre una tasca pedagògica, no vull passar de puntetes per aquest tema. Ni esperar que, enjogassats, abandonin les aules a mig matí sense entendre quin és el sentit de la protesta...

“El motiu pel qual faré vaga no és perquè I'any passat em vam rebaixar un 7% del sou i aquest any me'l rebaixaran un 5% més. Tampoc faré vaga perquè m'hagin augmentat les hores de docència, la ràtio d'alumnes per classe, ens hagin congelat les migrades aportacions que ens feien al pla de pensions, hagin reduït a la mínima expressió els beneficis del fons social i hagin endurit les condicions per accedir a millores futures de promoció i formació. El motiu tampoc serà que en el meu centre s'hagin reduït les aportacions públiques per al funcionament en un 18%, cosa que fa que, malgrat els ajustaments realitzats, aquest any no es puguin cobrir les despeses del funcionament ordinari de I'institut (neteja, calefacció, lIum ... ). També s'ha reduït unilateralment en un 15% les hores de feina i conseqüentment el sou de treballadors interins, com per exemple auxiliars administratius o conserges de diverses escoles i instituts.”

Josep Vicenç, professor a Sant Feliu de Guíxols

I si no és per això, doncs, perquè faig vaga? Em descomptaran un dia del sou i no soluciono res...

“La vaga no és una solució, és l'instrument de pressió més poderós que ara com ara els treballadors tenim al nostre abast (...) A més si la vaga no contribuís a solucionar res, d'on prové l’afany dels empresaris en que els treballadors no la secundin, arribant a les amenaces i coaccions, que són delicte? Per quin motiu la premsa de dretes tracta de desprestigiar la convocatòria de vaga? Per què fins i tot s'estan plantejant legislar per limitar aquest dret? (...) I encara més: Totes les millores dels treballadors/es s'han conquerit històricament a través de la lluita. Ningú no ens ha regalat res. El que està demostrat que no serveix de res és no fer res. (...)Les jornades de 8 hores diàries o la prestació per desocupació, les hores extraordinàries, el salari mínim, el conveni col·lectiu, les vacances pagades, la indemnització per acomiadament, el permís per maternitat o lactància o qualsevol dels nostres drets conquerits que els treballadors desconeixien fa només 150 anys no es van aconseguir a base d'exercir la "llibertat per anar a treballar" un dia de vaga". 

Terra i llibertat.

I és així, el nostre benestar ha estat en bona mesura deutor dels sacrificis de generacions anteriors. Acabo amb un fragment de Joan Manuel Tresserras que troba a faltar veus de gent madura disposada a arriscar-se o a treballar perquè els més joves tinguin millors oportunitats.

“La invitació a la vaga respon a moltes raons i circumstàncies. La crisi i les polítiques que ha provocat generen moltes víctimes, especialment entre els sectors econòmicament i socialment més febles. La hipoteca és greu. Té efectes també en el mitjà i el llarg termini. ¿Podem no fer res, mentre esperem noves retallades? ¿Ens ho mirem indiferents? Xiulem? La vaga vol plantejar que hi ha més models i altres sistemes, que hi ha més polítiques possibles, que una cosa és gestionar la crisi, o administrar-la d'acord amb un receptari imposat, i una altra és mobilitzar les energies de tota una societat per corregir els desequilibris que l'han provocat i l'han fet tan devastadora. La vaga és també un gest. És enviar un senyal dient que hi ha marge per a les actituds col·lectives de compromís. És una esperançada palpitació.

No és la prudència que ens manté en silenci a l'amagatall. No és la flegma ni és el seny. No ens frena la cautela. Hi ha més de mesquinesa i d'atròfia del sentit de la pròpia transitorietat i caducitat. De pèrdua de la perspectiva històrica. D'oblit de la condició de baula, de ser peces d'una continuïtat. D'haver-nos desentès de l'herència que deixem. De vegades, convocar una jornada de vaga pot tenir la modesta aspiració d'ajudar-nos a evocar qui som, on som i què fem. Recordar-nos que podem ser protagonistes i no només espectadors. Perquè ningú no és tan rematadament conservador com qui, negant l'afecte i el suport als seus, es limita a fer d'observador passiu de la seva pròpia decadència”
Joan Manuel Tresserras, De l'egoisme insolidari a la vaga (Ara, 19-III-2012).


Doncs per tot plegat... avui a casa fem vaga: pels drets laborals i fins pels drets nacionals. Contra la passivitat. Contra la intransigència pepera i la complicitat convergent, contra aquesta política que empobreix la societat i encara debilita més l'economia productiva. Fem vaga, sí.

Amb M. ens hem passejat per les tres manifestacions que s'han enfilat una darrera l'altra al Passeig de Pere III.  Manresa és així! em diuen, però faríem bé de fer-nos ho mirar.  La foto és la de la colla d'ERC, que ha arrencat davant de sindicats.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada