Agressió feixista a Manresa

Aquesta tarda de diumenge m’ha arribat la convocatòria al telèfon: "a les vuit, concentració a la plaça de l’Ajuntament contra l’agressió feixista de divendres a Manresa". Amb M. hem quedat que sí, que hi aniríem, és clar. Perquè el què va passar divendres a Manresa és molt gros: a les nou del vespre, dues hores abans no comencés un concert de dues bandes antifeixistes a la sala Stroika, sembla que van aparèixer una quinzena d’individus sinistres aprofitant que el local encara era tancat i que es troba en una zona industrial, gairebé als afores de la ciutat. Segons diversos testimonis, anaven amb barres de ferro i lluïen estètica militar. I el fet és que van apallissar tres joves, un dels quals, menor, avui continua en estat crític a l’Hospital de Terrassa.

Segons que llegeixo a l’Ara i a Vilaweb, els Mossos d’Esquadra encara no han detingut cap dels participants en l’agressió, però els seus indicis apunten cap algun grup d’ultradreta. En qualsevol cas no en tinc prou amb l’esforç policial, del qual cal esperar una actuació el més immediata i contundent possible. Allò que em dol és que algú prova d’encetar la dinàmica de la por i la confrontació. I fins potser aquest és un episodi amb el qual calia comptar-hi tard o d’hora. Però, precisament ara que ha passat, ens hauria de trobar a tots, aplegats serenament. Perquè això ens afecta a tots, joves i grans, d’esquerres o conservadors, indepes o no. Per això hem anat a la plaça aquest vespre, tot just dues o tres-centes persones. I la concentració, de tan improvisada, no ha tingut cap mena de litúrgia. Una pancarta feta a corre-cuita reclamava “Cap agressió sense resposta”. Veritablement, calia una resposta cívica i plural a una agressió que no es pot repetir. I que, llevat dels fatxes, ens hi hauria de trobar sempre a tots.