divendres, 16 de març de 2012

Xavier Solà, natura d'anguila

Fa anys que conec en Xevi Solà, des que tots dos, el mateix estiu del 95, vam ser regidors de Cultura. Ell a Vic, per Convergència, i jo a Manresa, i per Esquerra Republicana. Ens separaven moltes coses, esclar, però també des d'aleshores en vam compartir força, parlant de cultura i del país. El Xevi regidor, el Xevi de l'Associació Catalana de Municipis, el de la coral Canigó i fins el Xevi secretari general al departament de Cultura! Tan aviat em malparlava de la Fira d'Espectacles a Manresa com feia notar la seva àmplia agenda de contactes sòciovergents, que li feia saber fins i tot els gats on jauen. I sempre amb tanta barra que no sabies ni com enfadar-t'hi... Sigui com sigui, mai com fins ara n'havia sentit a parlar tant i tan sovint. I és que cabut i polemista, amb un punt brillant i a vegades dos de fatxenda, em temo que aquest cop no n'hagi fet un gra massa. I em costa dir res més perquè, fet i fet, ens hem tractat sovint i em penso que amb apreci. Potser per això, aquesta vegada, manllevo text i criteris del Fondevila, d'en Santi Fondevila, sense "t", que ahir publicava a l'Ara:

Ferran Mascarell i la dona del Cèsar. El conseller de Cultura és un home culte i per això sorprèn que encara estigui rumiant què ha de fer amb els seu secretari general, Xavier Solà, després que hagin quedat paleses actuacions que, si bé els seus companys de CiU consideren legals, fan d'allò més lleig. O és que sembla normal i ètic que un membre amb responsabilitat d'una entitat pública, l'Associació Catalana de Municipis (ACM), encarregui unes feines al seu propi despatx d'advocats i les cobri de manera peculiar (65 factures per un import pràcticament igual girades el mateix dia). ¿No fa pudor que del pressupost de l'ACM del 2010 -segons publicava El País - el senyor Solà i la seva dona, arquitecta, en facturessin el deu per cent només en dos mesos? Senyor conseller, la dona del Cèsar, i el Cèsar per ser justos, a més de ser honrats ho han de semblar. Esclar que Solà és potser part del preu que Ferran Mascarell va haver de pagar a CiU per accedir a la conselleria. I Solà és un home de CiU, tingui la cultura que tingui. 


Ignoro els peatges d'en Mascarell. Però és del Xevi, d'en Xavier Solà, que n'esperava una altra cosa. I no precisament exemples de legalitat al límit, sinó el gest que posa l'ètica en primer lloc. Altrament, què compartíem sinó? I què ens en quedarà? Distància, tristor, aquesta sensació que fa brutejar...

La foto és del 2008 i no sé d'on ha sortit: amb el Xevi a un extrem i jo a l'altre, presentant la primera festa dels amics de Cavall Fort que, sense cap mena de dubte, s'havia de fer a Vic. Hi reconec la Mercè Canela, la directora de la revista, i també l'Alfons, de l'Obrador. Des del CPCPTC hi aportàvem un finançament força magre però la convocatòria defensava, precisament, que fins i tot sense diners es poden fer grans coses. I aquell migdia a Barcelona hagués jurat que tots hi estàvem d'acord... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada