Leo Espinola
mariscal d'una esquadra tipogràfica
Temps era temps, la ciutat creixia atapeïda i cada racó era gasivament aprofitat. Minúsculs establiments a peu de carrer, cobrien el recorregut de vianants amb ofertes de benefici magre, tot just uns centimets i para de comptar. Però en un portal o sota una escala s’hi arraïmaven els ataconadors i esmolets, els venedors de loteria, les novel·les de segona mà o la còpia de claus. I per sobre de tots, més net i amb més lletra, també més esclau, hi havia sempre el quiosquer. N’hi havia i n’hi ha, que encara en queden i són fidels a l’establiment. Com en Leo Espinola, no el recordeu? Parapetat al quiosc de Sant Domènec, fent cantonada amb la Muralla, hom es pregunta qui va ser l’arquitecte d’aquella fantasia. El Leo segur que no! Però des de fa catorze anys atén amb regularitat tots els clients que s’hi atansen per un diari, una revista o un paquet de xiclets. Se n’aprèn els noms i, com un mestre amb els deixebles, té també l’habilitat de comentar-vos les notícies que sap que potser us puguin interessar! Això i, encara, una bona paraula, com provant de compensar el pessimisme de les portades matinals que despatxa... I mira que en Leo va a preu fet! Assalariat del quiosc, treballa també tots els diumenges, però no se’n plany pas. “Els caps de setmana hi ha més feina i ni te n’adones del temps. Sense feina les hores sí que es fan llargues!”. Doncs això, en Leo està convençut que com més feina, millor. Va començar de jove després de fer l’aprenentatge repartint diaris i ara mateix no li sabria cap greu de jubilar-s’hi. “Que duri!!” encara exclama, amb l’esperança que els diaris, com els quioscs amics, no s’haurien d’acabar mai...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada