D'aquell vespre guardaré aquesta foto de Regió7 perquè, a la celebració pública de la victòria, no faig –no fem– bona cara: tots albiràvem les dificultats, és clar. I amb tot, vaig animar tothom a treballar per arribar als mínims comuns denominadors amb la segona força de Manresa, Junts. Convençut que els regidors que s'havien entès fins aleshores podien facilitar una nova etapa. «No serà fàcil —vaig dir-los a la colla de juntaires que van passar discretament pel restaurant PortaFerro— però ho hem de provar». Perquè la campanya havia estat dura, i les formes del seu candidat matusseres. Aquell «No tot s'hi val, senyor Bacardit», que vam publicar a Regió7 amb Ignasi Perramon, ja anava en la direcció d'evitar trencadisses. Una tribuna que acabava així: «Fem-nos propostes, doncs, senyor Bacardit i arribem serens al 28 de maig: que no sigui l’agror allò que ens mogui, i encara menys allò que condicioni la futura governança». No passaria de ser un bon consell si no fos que a continuació se n'esmentaven els riscos: «Perquè, d’una manera o altra, Manresa la fem i la farem entre tots, sigui des del govern... o a l’oposició. Per tota la resta, que tingueu una bona campanya, senyor Bacardit!». Sigui com sigui, el candidat de Junts no devia llegir la tribuna o, si ho va fer, va decidir no fer-ne cap cas.
I així vam arribar el 28 al vespre. Amb el 89,4% dels vots escrutats, val a dir que Ramon Bacardit ja va trucar Marc Aloy per felicitar-lo. i jo, com en les millors cròniques de Muntaner, puc explicar-ho perquè estava al seu costat. Era el moment de fer farina blana, i em va semblar perfecte i oportú. Al capdavall, si a ERC havíem passat del 28 al 23% dels vots (3000 menys), la colla de Junts passava del 28 al 20% deixant pel camí 4100 vots, i dos regidors menys... En d'altres paraules, el 8 a 8 de feia quatre anys, amb deu únics vots de diferència, ara era un 7 a 6, i 1000 vots de distància. 7 a 6, en qualsevol cas: la xifra que amb una sola suma dona la majoria a l'Ajuntament de la nostra ciutat.
En fi, l'endemà dilluns, a l'assemblea local d'ERC per valorar els resultats, va quedar clar que les xifres obligaven a rumiar a tothom. La participació no va arribar al 50%, i la pèrdua de vots de les opcions electorals majoritàries calia entendre-les com un toc d’atenció important de la ciutadania que ens reclama, més enllà del treball en apostes a llarg termini, aprofundir també en aspectes de la quotidianitat. I siguem francs, també a Esquerra ens va sotraguejar molt el resultat que, guanyant i tot, ens feia perdre un regidor —i fruit de la la nova llista, ara queien inesperadament del grup municipal Anna Cespo i Jamaa Mbarki, persones que fins ara mateix han estat rellevants en el govern. Tristor. I amb tot, vam conjurar-nos per tirar endavant aquelles llavors plantades en el darrer govern i buscar la majors coincidències sobre projectes i model de ciutat amb la resta de forces democràtiques. I abans que amb cap d’ells, amb representants de Junts, els nostres companys de coalició durant vuit anys.
Diré també que aquell vespre em van fer l'honor de designar-me membre de l'equip negociador d'un futur pacte. No m'ho esperava. Però vaig dir que sí, és clar: tornar als escenaris del poder local té per mi una enorme atracció, i des del punt de vista personal —passeu-me la vanitat— em permetia ser per sisena vegada en una negociació de govern a la ciutat. Hi ha algú a Manresa que en sumi tantes? En qualsevol cas, i conscient que aquesta ja m'arribava de pura xamba, i que mai més es repetiria, vaig dir que sí, que gràcies, i mentalment em vaig proposar de conservar-ne notes que poguessin explicar els esdeveniments en el futur, de com es va embolicar la troca i de com, al capdavall, la desembolicaríem. Amb una darrera sorpresa: de la ronda inicial de converses amb la resta de forces democràtiques amb representació municipal, no ens trobaríem amb Junts fins el dilluns dia 5 de juny, vuit dies després del 28 de maig.
En fi, l'endemà dilluns, a l'assemblea local d'ERC per valorar els resultats, va quedar clar que les xifres obligaven a rumiar a tothom. La participació no va arribar al 50%, i la pèrdua de vots de les opcions electorals majoritàries calia entendre-les com un toc d’atenció important de la ciutadania que ens reclama, més enllà del treball en apostes a llarg termini, aprofundir també en aspectes de la quotidianitat. I siguem francs, també a Esquerra ens va sotraguejar molt el resultat que, guanyant i tot, ens feia perdre un regidor —i fruit de la la nova llista, ara queien inesperadament del grup municipal Anna Cespo i Jamaa Mbarki, persones que fins ara mateix han estat rellevants en el govern. Tristor. I amb tot, vam conjurar-nos per tirar endavant aquelles llavors plantades en el darrer govern i buscar la majors coincidències sobre projectes i model de ciutat amb la resta de forces democràtiques. I abans que amb cap d’ells, amb representants de Junts, els nostres companys de coalició durant vuit anys.
Diré també que aquell vespre em van fer l'honor de designar-me membre de l'equip negociador d'un futur pacte. No m'ho esperava. Però vaig dir que sí, és clar: tornar als escenaris del poder local té per mi una enorme atracció, i des del punt de vista personal —passeu-me la vanitat— em permetia ser per sisena vegada en una negociació de govern a la ciutat. Hi ha algú a Manresa que en sumi tantes? En qualsevol cas, i conscient que aquesta ja m'arribava de pura xamba, i que mai més es repetiria, vaig dir que sí, que gràcies, i mentalment em vaig proposar de conservar-ne notes que poguessin explicar els esdeveniments en el futur, de com es va embolicar la troca i de com, al capdavall, la desembolicaríem. Amb una darrera sorpresa: de la ronda inicial de converses amb la resta de forces democràtiques amb representació municipal, no ens trobaríem amb Junts fins el dilluns dia 5 de juny, vuit dies després del 28 de maig.
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada