El dimecres 7 va ser un dia actiu. D'una banda, a preparar l'assemblea de l'endemà. De l'altra per tal d'examinar possibles sortides al desencontre amb Junts. Arribar a un acord amb ells havia estat el nostre objectiu des del primer moment perquè havia estat la formació amb qui havíem governat els darrers vuit anys. Però la filtració de les seves exigències per al pacte, quan ells mateixos ens havien proposat discreció, no feia sinó afegir dificultats a la maniobra, que cada dia semblava tenir menys recorregut. Gir de guió? Si més no, aquell dimecres hi va haver una segona trobada amb el PSC —mai vam amagar que volíem reunir-nos amb la resta de formacions— i, també, vam suspendre cautelarment la quarta reunió amb Junts, prevista per la tarda de dijous, per tal posposar-la a la nostra assemblea del vespre. L'objectiu ara era aconseguir que l’assemblea d’Esquerra avalés explorar fórmules de govern alternatives a la repetició inicialment prevista d'un pacte entre ERC i Junts. Un altre mena de pacte, sí. I això per tres motius, almenys:
1- Calia assumir que l’actual grup de Junts ja no eren ni tampoc volien ser els Junts amb qui fins aleshores havíem compartit govern, projectes i fórmules de coordinació.
2- Tampoc compartíem una concepció municipal entesa ara com un repartiment descarnat de poder i representació, en una convivència sense il·lusió ni confiança. I sense projecte compartit.
3- I aquest era el moll de l'os: sense projecte compartit, des d'Esquerra no ens aveníem a posar en crisi fins a 15 propostes encarrilades a la ciutat, una marrada que col·lectivament teníem clar que no ens podíem permetre.
L'assemblea va anar molt bé. Al costat dels episodis viscuts amb Junts fins dimarts, l'apartat més delicat passava per comunicar que aquella bona sintonia detectada en les primers trobades amb els representants de Fem, PSC i Impulsem, ara permetia pensar en noves reunions. Però amb una voluntat diferent: anàvem a bastir nous pactes. Hi va haver moltes i diverses intervencions però cal fer constar que la proposta va ser validada sense rebuig. Amb totes precaucions necessàries, és clar. Però sense vetos.
Deslleialtat manifesta
La nota pública de l'assemblea republicana Regió7 va arrodonir-la a l'alça: «Esquerra Manresa i el Partit dels Socialistes tenen converses avançades per formar un govern de coalició, segons ha pogut saber aquest diari». D'avançades, res de res. Però la reacció irada de Ramon Bacardit aconseguí un altre titular el divendres que acabaria per fer bona aquella profecia periodística: «Junts per Manresa acusa Marc Aloy de deslleial, fals, opac i deshonest, per haver prioritzat un pacte amb els socialistes abans que el que estaven negociant amb l’equip de Ramon Bacardit». Encara no érem al cap de setmana —aleshores que sí, que es van plantejar acords de govern, i a tres bandes— que Junts ja havia defenestrat la coalició i s'encastellava expressant als manresans «el seu compromís i fermesa per seguir treballant perquè sigui possible redreçar aviat la prosperitat i l’orgull...». Calia, però, un culpable. I aleshores es brandava una nova guatlla per al qui se la vulgués empassar, quan Ramon Bacardit, personalitzant en Marc Aloy la deslleialtat manifesta, insistia que «des del primer moment la nostra opció era buscar un acord amb ERC». La veritat és que els que l'havíem escoltat els darrers mesos abans del 28 de maig teníem ben bé una altra sensació. Però si allò que volem són fets i no sensacions, només deixaré constància que el mateix Joan Vila, d'Impulsem, el dia que es constituïen les noves corporacions em va voler certificar per a aquest blog que Bacardit també el va sondejar per un govern multibanda per aconseguir l'alcaldia, el divendres 2 de juny, igual que cinc dies abans havia fet amb els socialistes. «Jo mateix el vaig aturar: Ramon, no segueixis per aquí...». I doncs, no serà que l'home no ho provés, oi? Si ho arriba a fer un tercer cop, canta el gall de la passió!
I bé, ja ha estat dit que les reunions amb PSC, i després amb Fem i amb Impulsem, van anar molt bé. I que la possibilitat de trenar un govern amb el PSC i Impulsem va estar força clara des aquell mateix dissabte. Jo, que ja no hi vaig ser, constato que el retorn al grup de seguiment era franc i distès. I per això molt aviat es va produir una nova reunió, amb PSC i amb Impulsem, per veure si d'aquell to cordial abans de dimarts dia 13 en podia sortir també una fórmula d'entesa. El camí es va fresar depressa: el dimecres es consensuava i, el dijous, es presentava públicament al Pou de Llum.
Acompanyar els dolguts
Pel que fa a Junts calia formalitzar la trencadissa, i es va concertar una trobada el dilluns dia 12. No anàvem a negociar res, i ja es veia que la cosa no seia precisament agradable, però em va semblar bé d'acompanyar novament la Mariona i molt especialment el Marc. Bacardit va acotar el temps a una hora justa per motius familiars, i a tots ens va semblar bé, perquè no quedava gran cosa a dir-se. Per part nostra, tot i que ens havia costat, finalment assumíem que el Junts d'ara no era el Junt d'abans —amb l’anterior equip hagués estat qüestió de poques traces repetir el pacte! Però ara ja ens semblava també a nosaltres impossible, amb el reguitzell de peticions, retrets i desacords. Al capdavall, es tractava d'anar a dir-los que, malgrat aquest primer moment dolorós, voldríem trobar noves fórmules d’entesa al llarg del mandat i acords consensuats. És clar que aquestes coses mai no acaben d'anar bé: els divorcis no són fets per celebrar la joia de l'amor passat. En Josep Gili i Maria Lluïsa Tulleuda van dir-nos que certament ells havien establert unes propostes maximalistes, però que per part nostra mai hi havia hagut negociació. Que tampoc nosaltres havíem creat confiança. I, en un arriscat judici d'intencions, van afegir també que, des del primer dia, buscàvem trencar un possible pacte amb ells. Hi havia tensió i m'estalviaré els detalls per a la intimitat, llevat que aquí ja tots somicàvem sincerament —qui digui que és fàcil, o que a la política no hi ha sentiments, que vingui i que ho vegi. L'excepció era en Ramon Bacardit, ell sí, amb unes ganes de plegar notables, talment aquella mare al judici de Salomó. «Ja podem dir que hem trencat? Ja podem dir-ho, oi?» Sense manies va tornar a negar la major —la seva recerca des del mateix 29 de combinacions alternatives, amb juraments inclosos de molta vehemència. Suggerí fins i tot que, al seu costat, el Marc hagués guanyat musculatura i resistència, en un programa més propi de crossfit que no pas de governança... Tot plegat, irrecuperable. A mi el que més greu em sabia era veure immolar a la Tulleuda i el Gili, absolutament volenterosos, a l'altar de l'estratègia del seu candidat i líder —i ja aviso que això, però, no és un fet sinó una mera hipòtesi, d'altra banda ben legítima. I és que en aquell precís moment Ramon Bacardit ja tenia el què volia: el trencament amb ERC, estalviar-se de col·laborar en una coalició que li desdibuixés el perfil, i multiplicar les seves ganes de seguir castigant tot allò que millorés la ciutat... però li espatllés el relat. Fet i fet, doncs, aquell vespre va ser això. Una hora curta, seixanta minuts de tristor.
La resta és tota sabuda. A la recta final, el dimecres l’assemblea d’ERC Manresa —la de la foto—va aprovar per unanimitat l’acord de govern amb PSC i Impulsem amb l'objectiu «de continuar avançant en la transformació de Manresa i, alhora, aprofundir en el treball de la quotidianitat, des d’una perspectiva que es vol plural i progressista». Es va valorar el conjunt de projectes consensuats en el govern 2019-2023, que disposen d’un finançament i calendari, i se'n prioritzà la necessitat de dur-los a terme sense marrades o dilacions. D’altra banda, l’assemblea va subscriure la importància d’avançar en les polítiques de proximitat, en manteniment i neteja, en les polítiques de serveis a les persones, les d’habitatge, de rehabilitació, «i tot allò que ens ajudi a superar els actuals símptomes de fragmentació social». L’assemblea d’Esquerra, doncs, aprovava per unanimitat el dimecres 14 de juny aquest pacte inèdit a Manresa amb PSC i Impulsem. Una fórmula trenada entre diverses formacions i sensibilitats, unides per la confiança i un programa d’actuació que vol ser il·lusionant per la ciutat, fonamentat en tres compromisos:
1- Compromís en el treball planificat que assumeix i valora aquells projectes estratègics de ciutat ja engegats.
2- Compromís en el creixement l’economia, la millora de la connectivitat i la generació de llocs de treball.
3- Compromís en la diversitat. Que reforça les polítiques d’habitatge i les del centre històric. Que lluita contra la segregació escolar. Que multiplica l’esforç de manteniment de l’espai públic, de la neteja, el civisme o la seguretat. I que busca la participació de tots els ciutadans i ciutadanes.
1- Compromís en el treball planificat que assumeix i valora aquells projectes estratègics de ciutat ja engegats.
2- Compromís en el creixement l’economia, la millora de la connectivitat i la generació de llocs de treball.
3- Compromís en la diversitat. Que reforça les polítiques d’habitatge i les del centre històric. Que lluita contra la segregació escolar. Que multiplica l’esforç de manteniment de l’espai públic, de la neteja, el civisme o la seguretat. I que busca la participació de tots els ciutadans i ciutadanes.
Tots els detalls són a la xarxa i ja han quedat recollits als mitjans de comunicació d'aquells dies.
Optimisme desbordant
I el dia de la constitució del nou Ajuntament? El dissabte 17 de juny vaig assistir a l'acte des del saló de sessions, gràcies a ser dels més puntuals a la cua. Després, assegut al costat de la ja ex-regidora Cristina Cruz, vaig vaticinar-li abans no comencés a parlar Ramon Bacardit: «—Ara ens farà un discurs breu i optimista. —Que t'ho creguis, respongué ella. —Què t'hi jugues?». Positiu, i sense cap retret, Bacardit va ser breu, i en cap moment es va referir a les frustrades negociacions amb Esquerra. Només, això sí, va dir que veia cares llargues en un matí que li semblava que havia de ser de joia. L'home semblava exultant abans de recordar-nos novament que Manresa no va bé, i que no hi va des de fa dècades. Ell, però, farà una oposició optimista i constructiva. Regió7 ho transcriu notarialment: «Ens hem de conjurar els 25 regidors de l’Ajuntament per revertir la situació de la ciutat» Veritablement qui no el conegués encara li faria cas! Per tota la resta, diria que la campanya de Ramon Bacardit per al 2027 ja havia començat. La de Junts no ho sé tant. I pel que fa a Manresa pronostico que, amb tots els maldecaps que es vulguin, la ciutat ha pres la millor de les opcions que tenia a l'abast. Sort i encerts!
A manera d'epíleg
No he estat mai un animal polític, i encara menys un militant disciplinat. De debò, sóc per naturalesa poc obedient i desconfio del poder de manera sistemàtica. Però defenso que cal fer política de manera activa, comprometre's i participar de la cosa pública —de la res pública, si us vaguen les llatinades. Per això sempre m'ha agradat seguir ben a la vora les viscissituds dels governs democràtics de Manresa, des de 1979, quan jo encara no havia complert els 18 anys. M'agrada i m'interessa, i hi he conegut persones, idees i maneres que em penso que han millorat la ciutat. I encara més, que m'han millorat a mi com a persona. I no tots, és clar, eren d'Esquerra Republicana de Catalunya: de fet la mare Natura sempre ha repartit carallots i llumeneres arreu i de manera proporcionada. No, no parlo d'apriorismes de partit: em refereixo a persones que des de posicionaments diversos s'estan a fer política, i la fan des de l'associacionisme, amb els companys de feina o entre els veïns d'escala. Generosament. Persones que no necessiten ni millorar el sou ni aconseguir la vara d'alcalde per renovar cada dia el seu compromís. Que hi són, amb sigla o sense. I encara més, aquells que hi són sempre. Per tots aquests val la pena continuar bregant. Compartir moments. Facilitar enteses. Trenar complicitats. Construir franquesa. Arromangar-se a la feina. Per tots aquests també he volgut, modestament, escriure aquest episodi. Allò que he vist i allò que en penso. Perquè ni tots els polítics són iguals ni tampoc els seus objectius. Es bo de reconèixer-los i distingir-los. Molt més encara si, tots plegats, volem que la ciutat continui avançant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada