La cita era, per alternança, al local de Junts. Vam arribar-hi puntuals i la primera sorpresa va ser la presència de Jordi Morros, reconegut periodista de Regió7. «Què hi fas aquí?», li va etzibar el Marc, amb aquell punt de candidesa que no deixarà mai de meravellar-me. «M'ha arribat que aquesta tarda us trobaríeu amb Junts...». Hi havia incomoditat, és clar, rera aquest «m'ha arribat», perquè des de l'episodi de la Pentecosta que no s'han donat més casos de ciència infusa. Però li havia arribat, i va afegir «només una foto, va!», com una almoina demanada amb dignitat. El Marc amb la Mariona ja enfilaven els graons del local de Junts però a mi em va semblar que era millor acceptar la demanda i donar satisfacció a Regió7 i els seus lectors. «I amb un somriure, si pot ser, que ningú valora les males cares, canalla». Al capdavall, ¿no anàvem a cercar un bon acord per a la ciutat? El Marc i la Mariona van afluixar uns pocs segons, just per semblar que era una foto robada i vam entrar al local, on ja ens esperaven els futurs regidors Josep Gili i Mònica de Llorens, acompanyats de Ferran Fernández. El primer bon dia va ser demanar com és que hi havia el fotògraf de Regió7 a la porta, però els tres amfitrions van arronsar les espatlles tot suggerint que tampoc no en sabien res, i que se'n meravellaven tant o més que nosaltres. Era evident que algú mentia però sense més escarafalls, vam asseure'ns disposats a reprendre el fil del dia abans.
Una nova etapa de canvi
I la reunió va començar amb un bon clima. I nosaltres hi anàvem a defensar una relació de quinze actuacions ciutadanes que ens semblava que Junts qüestionava, i ens vam trobar amb un document escrit d'un parell de pàgines i mitja encapçalades pel títol de "Proposta de sumari per la governabilitat de la ciutat". Josep Gili duia la veu cantant, i després de repetir-nos el mantra de «el govern del 50% a tots els efectes» vam començar a examinar-lo. Per veure el grau de ductilitat d'aquell trio, els vaig proposar esmenar el text proemial que deia «iniciar una etapa de canvi a Manresa» a favor d'«una etapa que incorpori canvis», i així escapar del binomi que pretenia fer-nos a nosaltres la força continuista i reservava per Junts la bandera del canvi... com si ells no haguessin governat els darrers dotze anys. Val a dir que no s'hi van fer forts.
El problema va venir tot seguit. Les preteses polítiques de canvi, que començaven per l'Economia, només anaven a complicar-ho tot: calia modernitzar el comerç, sí, i per això ens demanaven més informació sobre el projecte del carrer Guimerà, que qüestionaven obertament —un projecte debatut amb la ciutat i aprovat políticament. També volien ajornar aparcaments descrits al pla de mobilitat, que tant va costar de consensuar, per incorporar-ne de nous com ara un al Parc Vila Closes: un nou pàrquing que desfaria l'actual projecte de parc renovat, consensuat amb el barri, presentat públicament i amb les obres licitades. No avançàvem, ans el contrari... Però la llista seguia. Per tal d'activar l'habitatge i la rehabilitació —i fins i aturar l'èxode de manresans als pobles del voltant— ho fiaven tot a una immediata reestructuració de l'àrea de Serveis al Territori. Un darrera l'altre, a poc a poc anàvem deixant més temes "en remull", per poder comprovar l'abast de les diferències. En l'àmbit de la connectivitat, sorgien d'altres nafres: Junts acceptava el soterrament dels ferrocarrils catalans però no més enllà de l'actual baixador, i negant un final fins a Plaça Espanya, tot passant per alt que el projecte ja està avançat, finançat i a punt de ser licitat. I el desdoblament de l'autovia des d'Abrera? També entrava en crisi el projecte consensuat amb tots els alcaldes del recorregut, de tots els partits polítics. I doncs, ho havíem d'anar aturant tot, tot i tot?
Les diferències no paraven de créixer: l'aplicació de la recepta social electrònica ens va portar a un nou debat. De fet, no vam aconseguir que ens expliquessin com carai s’aplicava, i van acabar per dir-nos que ens portarien una experta... I hi vam tornar quan des de Junts ens van demanar incrementar la plantilla de la policia local en 31 agents. Com se faria aquest increment? Per inversemblant que sigui, la recepta era retallar 31 places de d'altres punts de l'organigrama local! En fi, a la via pública, la coincidència en la nova avinguda central de les carreteres de Vic i Cardona es desfeia quan Junts reclamava un pont a l'alçada de la caserna de la guàrdia civil fins el cementiri... Havien passat ja un parell d'hores, i nosaltres encara trobàvem a faltar a la llista la Fàbrica Nova, el nou Arxiu comarcal, el Museu del Barroc o les propostes contra la segregació escolar... Qui dirà que fem curt parlant d'una dotzena de desacords? Desacords sobre actuacions debatudes, aprovades, finançades i sovint a punt d'executar! Les llavors que havien estat plantades segons el govern anterior, el futur pacte les posava sistemàticament en crisi. O, per fer-ho més passador, les deixava "en remull".
Alcaldes, alcaldets i alcaldassos
Una reunió de més de dues hores no acostuma a ser fructífera. I amb el cansament les coses mai milloren: calia un acord de governança sobre tots els temes anteriors, sí. Però és que a més a més, al final se'ns demanava que per tenir l'alcaldia Marc Aloy tots quatre anys —«això no té perquè ser una línia vermella» concedien— el nou tinent d'alcalde primer, Ramon Bacardit, ho seria "de Presidència i projectes estratègics". I en una relació prolixa, reclamava un primer càrrec de confiança com a "Director de presidència" i s'atribuïa les funcions de Gerència, Projectes estratègics, Projectes interdepartamentals, Projectes Internacionals, Relacions institucionals (sic) "no pròpies d'alcaldia", Comunicació i premsa, Promoció de la ciutat i, per torna, un Comissionat de Llengua catalana. Em va quedar el dubte de si el Marc podria portar un ram de flors a les manresanes i manresans centenaris. Ell mateix va exclamar-se'n: «I jo què hauria de fer, segons aquesta llista?». Suposem que una mena d'alcaldet... És clar que si no ens agradava, podíem recuperar la idea de partir el mandat en dos anys i dos anys. Havíem arribat a un quart d'onze de la nit. «I el més fotut de tot és que la reunió ha anat molt bé», vaig dir sense embuts, obviant l'enuig que s'anava ensenyorint de tots nosaltres. Havia estat un debat prou cordial i amb bones maneres, sí. Però fotut perquè no havíem passat de posar temes i més temes en remull, fins a deixar plena l'aigüera, i que ningú podria resoldre perquè, és clar, faltava el Ramon Bacardit. Avui hi ha qui diu i repeteix que no vam negociar res. Però la realitat és una altra: ens en vam anar perquè no es podia negociar res de debò.
Fresquejava i, passada la Plana de l'Om vam enfilar Sant Miquel consirosos. La Mariona, que no sap estar sense el mòbil, va ser la primera a veure-ho: poc després de les 8 del vespre el digital de Regió 7 no només recollia aquella foto robada sinó que, literalment, avançava els objectius del document de Junts. El propi Ferran Fernandez se'n disculparia després, però en aquell moment ni el Marc ni jo mateix no vam fer gaire cas de la filtració, perquè al capdavall començàvem a veure com a irresoluble l'acord. No recordo qui ho va plantejar primer, però el darrer comentari abans de separar-nos per anar cadascú a casa seva va ser que, dijous, a l'assemblea demanaríem obertament l'aprovació per explorar noves fórmules de coalició. Per molt inversemblant que pugués semblar.
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada