dilluns, 12 de setembre de 2011

Alguna cosa està canviant

Ja hem enllestit un altre 11 de setembre, i els diaris recolliran les frases contundents dels nostres caps de colla, els talls de veu més abrandats -aquells que hom sospesa una i altra vegada abans no s'engeguin pirotècnicament i sense risc: tota la parafernàlia que acompanya la Diada. Potser per això, de tot plegat em quedo amb la primera Marxa de torxes per la independència que dissabte vam fer a Castellbell i el Vilar. I això perquè, contra pronòstic, molta gent del poble es va afegir a aquesta proposta dels "Castellbell decideix" que a les nou del vespre ja havia enllestit les 150 torxes que tenia a la venda! La xifra, en aquest municipi del Bages sud, és francament notable perquè 150 torxes vol dir que a la marxa gairebé doblàvem assistents. I feia goig enfilar el camí del Puig cap el Vilar, encapçalats pels grallers del poble i tancant la processó amb els timbals de els Tronats de Monistrol!. Però més enllà de la xifra, el que em meravellava era la munió de gent que enguany s'afegí a la convocatòria: molts devia ser el primer cop que participaven d'un acte d'aquesta mena. Discretament. Però solemnes. Fins arribar al pla de l'església de Santa Maria del Vilar. Allà l'estelada, colossal, presidia el vespre des del campanar i en Joan Valls, antropòleg i historiador del poble, va engegar la lectura del Manifest unitari del Bages "la nostra voluntat de persistir, com a poble, en la lluita per la nostra independència, conscients que només comptant amb un estat propi serem capaços d'afrontar els reptes econòmics, culturals i socials que ens assetgen". El discurs avança i acaba amb un "Ja no podem recular, som on els camins es separen i ens cal decidir. Ara més que mai ens cal prendre la torxa i tornar a caminar". Aplaudiments,  és clar. Després vingueren "els Segadors", potser entonats sense la vehemència dels habituals. Però era l'Himne dit de memòria o llegit al full volant, fluixet. I en acabat, distesos, la coca i el xampany. I el goig de tota la feina -la dels col·laboradors de la parròquia i la dels amics del Burés, i fins el mossèn que ens acompanyava. I la nova alcaldessa socialista, i l'ex-alcalde convergent. I tota la trepa d'ERC. I la canalla i els avis. Potser per primera vegada conscients que calia fer alguna cosa, plegats, contra l'ofec econòmic, contra la involució nacional, i fins per la defensa de la llengua catalana en un poble que molt sovint no la té pas com a llengua habitual!  Però se sentien compromesos amb el país, en un consens ampli i que ara mateix s'endevina necessari si volem ser agosarats . Un consens que ens va fer capaços de baixar al carrer i participar. De sorprendre'ns, de retrobar-nos. I em va semblar extraordinari perquè, tal com va dir l'Estellés, "No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.”

(De consensos també en podríem parlar a Manresa, però ara ho acabo amb aquesta foto dels grallers encapçalant la marxa a Castellbell i el Vilar, quan dissabte sortíem del Borràs per enfilar el camí que porta fins a dalt, al Vilar)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada