Llegeixo que s'ha mort Sempé, i el dia se m'entristeix de sobte: els seus dibuixos m'han acompanyat durant anys, recollint una mirada que anava des de la tendresa absoluta fins al punt més irònic —però sempre lúcid: com era bo de veure i llegir. Amb el petit Nicolas, és clar. Però també amb les portades del New Yorker o, sobretot, les il·lustracions d'un París humanitzat, on cada individuu sap —o és a punt de saber— que no som res. O que res no és senzill. O que, per definició, tot es complica. Bon viatge al mestre Sempé: ens en queden un grapat d'àlbums i un record inesborrable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada