dissabte, 23 de juliol de 2022

Plany per la mort de Joaquín Vizcaíno, al Xup

M'ho diu el Pere Fontanals a primeríssima hora del dia, amb el to apressat que tenen els digitals per trobar material gràfic i biogràfic: «S'ha mort el Joaquín Vizcaíno». I la notícia em dol, no per sorprenent, sinó perquè consigna un altre lluitador menys a la ciutat. Ara fa uns quants mesos —devia ser l'octubre— encara el vaig anar a recollir a l'associació de veïns del Xup per tal que participés al debat d'El Pou de la gallina, al Casino, sobre les reivindicacions dels jubilats i pensionistes de Manresa. El vaig anar a buscar i, en acabat, el vaig tornar a casa amb un cop de cotxe. Potser aleshores ja em va fer l'efecte que ens acomiadàvem perquè el to va ser d'una completa complicitat, obviant els matisos que jo pogués tenir a la seva proposta a ultrança de residència d'avis al barri: fet i fet, tots dos coincidíem que l'equipament era important i que, al Xup, hi podia estar molt bé. Però no vam furgar en les diferències sinó que les vam arrodonir a favor seu i el seu lema, «¡Toda la vida luchando!» que el feia company del Juan de los pájaros i d'aquell equip extraordinàriament batallador que va ser la primera junta veïnal del Xup. Tota la vida lluitant mereix avui més que mai el nostre record i respecte, el del comunista bregós, el d'un republicà tan amant de la llibertat com de la igualtat. I per sobre de tot, l'home de combat i conflicte per tal d'aconseguir, fos com fos, els objectius de millora al barri. I ho va fer sempre, i de manera resolta i decidida, generosament. Enrere queden els anys del PSUC i del PCC —ens vam conèixer en aquella Assemblea d'Esquerres de Manresa que es va entrebancar a l'hora de concretar la candidatura el 1987, ambdós protagonistes involuntaris de la topada que ho enfonsaria tot! I vam repetir conversa el 1995, a la primera roda de premsa que vam fer amb en Toni Casserres com a regidors per presentar les obres d'estiu a l'escola del Xup: vam convidar els periodistes —aleshores que els periodistes cobrien rodes de premsa!— al bar "la Española" que el mateix Vizcaíno regentava amb aires de taverner i aquells bigotis molsuts que competien amb els d'Stalin, immortalitzat en un rellotge de talla artesana que presidia el local. Hi van haver d'altres entrevistes i d'altres coincidències. I de tot plegat en faig un farcell per recordar la importància de tots aquests vells lluitadors que mai es van arronsar, i que han mort desconfiant del poder i els poderosos. Fets a la seva. I, fins el darrer dia, socialment d'una utilitat incontestable. Per fer-se estimar 
i doldre'n l'absència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada