dilluns, 18 de juliol de 2022

El Passeig i la Rosita de les cadires

Fent recerca de material per al reportatge del Passeig que s'ha publicat aquest estiu a El Pou de la gallina, jo mateix vaig quedar parat de trobar al disc dur del propi ordinador un text sobre la Rosita de les cadires de fa més de deu anys, per a Regió7. Suposo que són aquelles col·laboracions que fas i te n'oblides i, és clar, els bytes són més constants que les nostres neurones. El text, mirat des d'avui dia, no té més trascèndència però aleshores era una autèntica notícia: la Rosita —després de 52 estius!— deixava de fer el servei de les cadires. Era el 22 d'abril del 2010 i els assaigs de continuïtat no van acabar de donar mai resultat. Aquest estiu, però, i després de la refumuda pandèmia, la municipalitat ha fet el servei gratuït i les cadires tornen a fer goig i a ser plenes de gent. Pel que fa a la Rosita —Rosa Casas i Trellisó— lamentablement ens va deixar el gener del 2017. Tenia 88 anys i ha estat, de llarg, un dels personatges més entranyables de la nostra ciutat. Precisament, amb aquest caràcter, va ser un dels primers reconeixements  dels premis Oleguer Bisbal, que des de 1996 —a la foto, amb Lou Heavly i Paquita Blanch— s'han donat a la revista. 


Trobarem a faltar la Rosita, és clar
Publicat a Regió7 el 22 d'abril de 2010

Una notícia dolenta, sens dubte, d'aquelles que t'acompanya tot el dia. I això no pas perquè no s'ho mereixi, de plegar, sinó perquè la Rosita ha esdevingut una institució ciutadana, un referent. Perquè la presència de la Rosita al Passeig és de les que acompanya, de les que et fa sentir membre de la comunitat, una mica més ciutadà. N'hi ha prou amb saludar-la. I és que jo recordo la Rosita des de sempre, perquè ha menat la concessió més anys que no pas jo tinc, tot fent una feina que va molt més enllà de cobrar un tiquet per seure: la Rosita parla amb la gent, comparteix històries, reprèn els més maleducats i... transmet valors.

El primer, que la Rosita s'estima la feina que ha fet durant aquests cinquanta-dos anys. Algú creu que els darrers temps tenia gaire sentit econòmic? Llevar-se quan tot just clareja, anar fins al Passeig a netejar les cadires, arrenglerar les que la nit ha mogut per, després, tornar a casa, rentar-se i mudar-se, passar quan convé per la pentinadora i, vinga!, començar una jornada laboral que superarà les dotze hores? Hi torno: la Rosita s'estima la feina i s'estima la gent. I per això, en els primers anys que vaig ser a l'Ajuntament ens vam posar d'acord quan manifestà que no li sortia a compte pagar l'emmagatzematge hivernal. Me l'havia adreçada en Josep Alabern —passeu-me el comentari però, per poc que hi penseu, trobareu similituds entre ambdós personatges. En fi, que les cadires van anar a hivernar al Casino abans no comencessin les obres de la planta inferior. Després, a poc a poc —els camins de l'administració són inescrutables!— des de la regidoria de Cultura vam anar assumint el desplaçament, el manteniment, la repintada... en una relació personal singularíssima, fonamentada en una concessió que mai no se'm va acudir reclamar documentalment. Tan antic i evident era el benefici social d'aquell servei popular... Encara més, vaig avalar la Rosita a la medalla Francesc Macià del mèrit al treball. O ens vam tornar a trobar quan el Pou la va nomenar "Manresana més manresana" als premis Oleguer Bisbal.

Per tot plegat, és segur que trobarem a faltar la Rosita, és clar. Però, sobretot, cal preservar aquest servei de proximitat que ella ha cobert amb la major de les eficiències. Amb una dedicació com n'hi ha poques. Com per llogar-hi cadires...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada