dimarts, 16 de febrer de 2016

Agressions infantils: la pitjor mesura a prendre

L'escola Maristes Sants-Les Corts ha estat notícia aquests dies per abusos sexuals entre docents i alumnes -hi ha més d'un professor involucrat i, pel cap baix, una desena de denúncies. I les dades són prou alarmants, encara més quan l'any 2003 ja hi va haver uns pares que es van reunir amb la direcció del centre per comunicar un cas d'abusos amb el seu fill. Amb tot el rebombori, el Síndic de greuges -impulsor el protocol per als casos d'abusos aprovat el 2006- ja ha convocat una reunió per esmenar errors detectats en el protocol arran del cas, amb la intenció de garantir la coordinació eficaç de totes les administracions. Els informatius en van plens, és clar, i la sensibilitat contra la pederàstia es multiplica. Però, com hi actuarem? Com hi podem actuar als centres escolars? La pregunta prova de respondre-la Jaume Funes a El Periódico, aquest diumenge. Retallo el text i miro de retenir-ne l'argumentari perquè val molt la pena. No fos cas que tots plegats ens limitéssim a fer més llarga la llista de riscos per a la infància i, superat el tràngol, recuperéssim el son dels justos.

Educació dels afectes
a les aules i la família
Jaume Funes, psicòleg i educador

El Periódico, diumenge 14 de febrer de 2016

Miro de posar-me en la pell de la mare o el pare que fa setmanes que estan amb l'ai al cor pels titulars sobre drames que passen a l'escola. Quan amainava el ressò de l'assetjament entre iguals apareix l'abús a compte dels professors. Tot un caldo de cultiu, en temps de complexitat educativa i crisi de l'escola, per construir noves alarmes i desenvolupar pànics educatius. ¿Quina hauria de ser la meva principal preocupació com a progenitor que deixa confiadament el fill o filla a mans dels seus mestres?

Recuperem la calma perduda i tornem a instaurar la sensibilitat en positiu pel món de la infància que oblidem amb facilitat. La pitjor mesura a prendre seria fer una llista de riscos i reclamar un protocol de seguretat per a cadascun. El primer que hem de garantir no és que no els passi res estrany, sinó que la seva vida transcorri amb prou dosis de felicitat, confiança en diferents adults, curiositat per saber, llibertat per expressar-se sense prevencions. A més a més, també, la preocupació familiar davant l'abús i el maltractament ha de perseguir tres objectius: intentar que no es produeixin; evitar que si passen s'ocultin, descobrir-los a temps; fer aviat tot el que sigui necessari perquè es reequilibri emocionalment la vida infantil que ha quedat afectada.

Intentar evitar que es produeixi té a veure amb la selecció dels mestres, amb la construcció d'equips educatius i amb la intensitat de les relacions entre la família i l'escola. No es tracta de demanar un certificat de penals sinó que els professionals amb els quals compartim l'acompanyament dels fills sàpiguen educar també amb els afectes.

EQUIP I DIÀLEG

Es tracta d'aconseguir que la classe no sigui assumpte d'un únic professor sinó d'un equip que comparteix, es corregeix i s'ajuda. Finalment, les formes de diàleg entre la família i l'escola han de ser múltiples i flexibles. Explicar com els veiem a casa i voler escoltar com els veuen a escola hauria de ser pràctica freqüent. Descobrir que passa alguna cosa de diferent i significativa en la vida d'un fill, de l'alumne, té a veure amb allò en què ens fixem, allò a què donem importància, allò del que esperem que es preocupin els educadors. Si deixéssim d'exigir control i bones notes donaríem importància a coses com que tingui un tutor que sap quan l'alumne s'enamora, una mestra que es pregunta per què ja no li interessen les fraccions. Desitjaríem que estigués en mans d'un educador que es pregunta per què des de fa uns quants dies té una cara de tristesa permanent.

Si pateixen abús o maltractament necessitem crear les condicions perquè els sigui fàcil explicar-ho. Acaba sent pitjor el silenci angoixat que la mateixa experiència negativa. Per al dia a dia, i no només per quan sorgeixen problemes, necessitem garantir que a l'escola, a casa i als seus espais de relació tinguin adults en els quals confien, als quals expliquen les coses més quotidianes i les excepcionals. Adults que, quan sorgeix la crisi, els poden ajudar a tornara a trobar la seguretat perduda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada