dijous, 29 de desembre de 2011

Tere Almar, la Mediterrània i cartes que no lliguen

Ho vaig saber poques hores abans de llegir-ho a Regió7, dissabte passat: la Fundació Mediterrània no renova a Tere Almar l'encàrrec de la direcció artística de la Fira. És una decisió important, que habitualment -de directors artístics a la Fira ja n'hi ha hagut quatre- va lligada a un canvi de rumb i fins de discurs. Avui veig que Regió7 hi torna, amb diverses entrevistes, i que el criteri general que recull és el de sorpresa i dubtes sobre el futur de la Fira

I bé, sí, jo sóc un altre dels que han quedat sorpresos pel relleu, i molt, especialment perquè el director del CPCPTC manifesta arreu i repetidament que la Fira ja li està bé, la línia i els resultats. Doncs... per què ho remena? "Perquè és bo fer-ho cada quatre anys". Com a argument és una cosa primeta, la veritat. Esperava una major claredat d'idees, un desig de millora, què se jo. Alguna cosa més que aquest "s'han acabat quatre anys".... I encara més després de la darrera edició, un èxit que no em va pas doldre d'elogiar públicament, recomanant de vetllar el futur i de no perdre una determinada “manera de fer” que sens dubte ha propiciat el tàndem d’en Jordi Bertran i la Tere Almar. El “què” es fa i el “com” es fa.

Certament, un relleu en aquests càrrecs es pot produir sempre que convingui, en aquest cas després de passar pel Patronat de la Fundació Mediterrània. Però ho és quan no convenç la línia seguida o els resultats no acompanyen o, senzillament, des de la direcció política del certamen sembla que s'ha d'anar en una altra direcció. Però m'alarma que l'alcalde de la ciutat (i vice-president primer de la Fundació després del MHC Mascarell) manifesti no estar al corrent de la decisió i que, si per ell fos, la directora podria ben continuar. Major alarma encara quan, no se sap perquè, ha de desmentir que des de l'Ajuntament de Manresa es volgués un nou director artístic de la ciutat, afirmació que passa a qualificar-se de rumor per part del director del CPCPTC. Finalment queda el regidor de Cultura de Manresa, que potser sembla estar una mica més al corrent de tot, sense que això em tranquil·litzi perquè, tot plegat, repeteix el criteri del director del CPCPTC: cada quatre anys, un canvi.

Però més enllà de les persones -un altre dia ja em vagarà de parlar-ne- allò que trobo greu és que hores d'ara ignorem el futur de la Fira i la Fundació. Perquè, després d'aquest relleu a la direcció artística, quin és el futur de la Fundació? L'alcalde de la ciutat dissabte parlava fins i tot d'una "nova Fundació" manresanitzada! Amb quins recursos? Amb quins treballadors? L'ambient de retallada general no pot posar en risc probablement la millor Fira d'espectacles professional que es fa al país: es parla de deixar a 800.000 euros l'aportació de la Generalitat -però també s'ha fet córrer la xifra de 500.000. I no es concreta l'estructura professional (on va a parar el gerent, Jordi Bertran, en aquest moviment? Què se'n fa dels treballadors? Qui inspirarà el discurs que la Fira ha generat fins ara?. Manresanitzar la fira, en una època com la que vivim, pot ser un caramel força amarg, una manera de dir que ja ens podem quedar la Mediterrània per nosaltres sols, i que el Govern -ho hagués pogut fer amb més gràcia!- a la pràctica se'n va desentenent.

I sí, dic tot això amb un punt de vehemència perquè la Mediterrània no és ni una Fira qualsevol ni, molt menys, una proposta neutra. La Mediterrània pot lluir avui uns resultats extraordinaris, encapçalant rànquings al regne d'Espanya, sobre percentatges de contractació, reversió social de la inversió i benefici net de la ciutat acollidora. És una Fira que ha necessitat més de deu anys per consolidar-se però, ara mateix -anem cap a la quinzena edició- és una Fira d'abast internacional, ajustada i fins cobejada per d'altres ciutats que, o bé no en tenen cap, o bé tenen d'altres propostes que estan fent aigües. I encara més, la Fira no és neutra. Perquè va començar en la més pura tradició convergent, la de l'anar fent, repartint petites ajudes per domesticar el món associatiu que es mou a l'entorn de la cultura popular. Però que va adoptar poc a poc un discurs molt més ambiciós, això és, fer de la tradició catalana material de creació artística i, a continuació, esdevenir aparador i mercat, prestigiant de retop la nostra tradició i cultura popular. No cultureta sinó CULTURA en majúscules, posant en joc els referents de la contemporaneïtat -Santos, Gelabert, Perejaume...- en una relectura del nostre bagatge cultural. La tradició només ho és en tant que és viva, repensada, revisada i absolutament contemporània. El resistencialisme i el formol pot donar alguns rèdits polítics, però ho fa a canvi d'una profunda artritis cultural que -em penso- al segle XXI ja no ens podem permetre.

Acabo. L'alcalde de Manresa i, per extensió, l'actual conseller de Cultura, coneixen la Fira i estan al cas dels beneficis que ha aportat. Al país i a la ciutat. A la Cultura en general. No em semblen predisposats a malbaratar tot aquest bagatge. Però aleshores, com responen del sentit dels canvis que s'estan produint? Perdem recursos? Canviem el discurs? Desapareix la Fundació? Desapareixerà també la seva seu? Es minimitza l'equip? I si no són ni l'alcalde ni el MHC qui inspiren els canvis, qui és que els inspira? Ara, correm-hi, el Patronat s'haurà de reunir per aprovar un concurs per cobrir la direcció artística -una fórmula que no recordo ni a Tàrrega ni Vic... per posar només dos exemples. Massa presses. Si no fos -especulació pura- que fins fa quatre dies enlloc de concurs hi havia nomenament, com ha passat d'altres cops i acostuma a passar a d'altres fires, i alguns dels autèntics protagonistes d'aquesta història resulta que no es poden d'acord... Ras i curt, em sembla que de tot plegat algú en sap un bon tros que no s'explica.

Al capdavall, però, aquests només són els meus temors, això i creure que la Fira i Fundació queden irremisiblement tocats per un pobre fer que, en contra del què predica, recupera els tics de l'opacitat, tot provant de dissimular un canvi d'orientació. Però hi torno, de tot això algú n'hauria de respondre... D'això i de les formes, tan destraleres, que han començat pel final, destituint un dels millors actius del projecte. La Tere Almar. Perquè el mal, lamentablement, pot ser encara molt més gros que el que hem vist fer fins ara...

M'encanta el nou i m'enamora el vell. La foto és de l'estiu de 2009, al teatre Kursaal de Manresa. Algú me la va fer arribar perquè hi surto xerrant. Però allò que compta és que hi ha Tere Almar i, també, en Carles Santos. Un dels moments importants on la Fira apuntava alt en clau de tradició i contemporaneïtat. I que no deixava res per verd! El concert a la plaça major de Manresa amb corals i cors claverians va ser una cosa extraordinària. Sense estereotips, sense concessions, sense un bri de carrincloneria. Inoblidable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada