dissabte, 24 de desembre de 2011

Nadal al Catà, tot un regal

He deixat reposar vint-i-quatre hores les emocions: dijous Nadal al Catà va ser un èxit, i ho va ser en cadascuna de les dues sessions. La del matí, d'un impacte contundent sobre una platea que va quedar muda només alçar-se el teló. Gairebé tres-cents adolescents escoltant una barreja de Sagarra i Folch i Torres, amanida amb sis actors i mitja dotzena de nadales populars. Ara direu que potser tampoc no ho entenien, i potser és cert, però... importa gaire? La música de les cançons, la melodia dels rapsodes, tots els esgarips dels nous actors van deixar bocabadats els assistents com ho van fer després, a la tarda, amb els pares i amics. Perquè Nadal al Catà va funcionar. Va funcionar des del primer assaig fins al cop de teló final. Una hora curta amb temps per riure o -discretament- plorar. Però especialment, em fa l'efecte que Nadal al Catà ha estat un dels millors exercicis educatius que hem viscut els participants. Ho ha estat per unes poques solistes que ja van al Conservatori de música i saben què és un concert. Ho ha estat també per als tabalots, que són majoria i recullen vuit o deu carbasses per trimestre. I ho ha estat, a més a més, per a tots aquells mestres que ens hi hem capbussat sense plànyer ni hores ni maldecaps, sense reconeixement pels sexennis, sense hores extres, sense punts per a res. Senzillament, descobrint què hi podíem aportar alguna cosa, i que aquesta cosa ens tornava multiplicada per deu, per cent, per mil. Ara Nadal al Catà ja és al record, però a mi em reconcilia amb la feina que mai he volgut reduir a explicar la dièresi o les cinc parts del Tirant lo Blanch... Perquè no n'hi ha prou amb donar informació i posar uns quants exàmens. Cal saber raonar, és clar. Però també saber fer i capacitar els recursos relacionals i personals dels nostres alumnes. O no vam quedar que la missió de l'escola actual és oferir aprenentatges rellevants?. Nadal al Catà, com una mena d'exercici comunitari desmenteix que els alumnes no es concentrin, que no estudiïn, que no memoritzin, que no els interessi la cultura. Desmenteix molts d'aquests tòpics que ens acompanyen mentre anem repartint carbasses, recomanant Rubifén i acceptant, emmurriats, que els carallots del govern no ens pagaran la doble d'una sola tacada. Educar, ensenyar, és molt més. Per sort!. Ens queden, a més a més, una col·lecció d'anècdotes extraordinàries: la llangonissa del Nourdinne, els talons de l'Ariadna, l'escandalosa adicció que genera l'escenari. Tothom volia fer-ho tan bé!  I en acabat, quants petons i abraçades!! No hi pot haver millor regal. I ja tot són agraïments. A músics, actors, rapsodes i cantaires. Maquilladores, perruqueres, els del so i els de la llum, els decorats, els de la tramoia i els de la sala. El que fa el vídeo. El que fa les fotos. El del disseny gràfic i la de les llistes. Els tutors i les tutores, els pares i les mares... Educar és transformar. I quan de fosc vam abandonar el teatre de els Carlins estava segur que d'allà n'havien sortit uns alumnes una mica més creatius, una mica més responsables, una mica més autònoms. Que tots plegats n'havíem sortit molt millor de com hi vam entrar...

La foto és de les poques que vaig poder fer, amb el telèfon i des de les cametes laterals de l'escenari. Però a la web del centre molt aviat n'hi haurà uns quants centenars....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada