A favor de les festes

Escric aquestes ratlles després d’uns dies estranys: amb la Constitució i la Puríssima he fet gairebé una setmana sencera de festa que acaba per fer encara més singular aquest desembre. I tots aquests dies que he escoltat queixes sobre la productivitat empresarial, qüestionant aquest parar i engegar que fins passats els Reis ens acompanyarà. Hi estic d’acord: aquest calendari festiu és una bestiesa. Ara bé, les veus que reclamen d’ordenar els desembres veig que en lloc de concretar han fet propostes de caire generalista. Això és, que totes les festes variables de l’any se celebrin en dilluns i divendres. I aquí em temo que ni hi estic d’acord ni em sembla útil en termes de productivitat.

De fet allò que ens hauria de preocupar veritablement és el sentit de les festes. No només la negociació de “quants” dies sinó també “quins” dies. I així com ens podem posar d’acord en què hi ha festes prescindibles, jo seria partidari de defensar la immobilitat d’algunes dates. Ras i curt, em fa tot l’efecte que només la por a qüestionar obertament festes tan recents i descafeïnades com la de la Constitució o d’altres tan recautxutades com la del12 d’octubre, fa que alguns representants de les patronals optin per propostes generalistes. Tan generalistes que no tenen sentit: penseu només a celebrar la revetlla de sant Joan un dia que no fos el 24 de juny! O la Diada, la voleu commemorar fora de l’11 de setembre?. I ja no dic el Nadal i Sant Esteve que tenim aquí mateix...

Encara tinc present les romanalles del calendari franquista, una follia a base de tradició i culte al caudillo que sumava més de 20 festes mòbils anuals. Començant pel 24 de enero a la Manresa liberada, i encara l’1 d’abril, el 18 de juliol, l’1 d’octubre... Certament, el calendari actual és força més enraonat. Però no voldria que una il·lusió racionalista ens dugués pel pedregar. Què hi guanyarem concentrant festes a dilluns i divendres? Els beneficis poden ser més aparents que reals, i això al preu de renunciar al bagatge cultural que explica el nostre calendari a canvi d’uns quants caps de setmana llargs destinats –aquells que puguin!- a les “escapades”. El terme no és casual: cada vegada més ens hem d’”escapar”, i en la fugida anem perdent bous i esquelles.

La substitució del calendari festiu per un programa de caps de setmana que fomenti el lleure individualitzat té conseqüències. I sobretot assenyala, dissimulat per la nova veneració de santa productivitat, una opció homogeneïtzadora que ja han començat els nostres veïns del nord, i que tinc per molt perillosa. Encara veurem com cau la Quaresma, des del Carnestoltes al Dilluns de Pasqua, i no precisament en nom de la laïcitat! Passa només que als molt il·lustres preceptors de l’eficiència i la productivitat els costa entendre que una festa oscil·li al ritme de la primera lluna plena de primavera... Sense embuts: un decret que bellugui les festes a dilluns o divendres no passa de ser una simplificació poc madurada. Si cal parlar de festes, parlem-ne serenament. Esbandim aquelles que no ens sentim pròpies i fins preparem-nos a entendre les que ens arriben de noves tradicions que conviuen amb nosaltres.

Al capdavall, contra les temptatives uniformistes allò que ens convé és el trencament que genera la festa. Celebrar-les, i fins gaudir de les alteracions que provoquen al calendari. Algú ja va dir que la vida és allò que ens passa mentre planifiquem les nostres activitats. I doncs, concentrar festes als extrems de la setmana pot semblar que millori la productivitat, però ens fa una mica més avorrits, ens deixa una mica més sols, ens fa una mica més robots. Regularitzar les festes, domesticar el nostre lleure, també altera la capacitat de trobar-nos i de trencar ritmes, d’alterar horaris, de socialitzar espais, àpats o activitats. Caldria rumiar-hi perquè al final surt car, molt car. I si no, compareu la despesa nacional en cultura i en ansiolítics, i ja em direu si val la pena la drecera...

A tomballons. Publicat ahir a Regió7

La il·lustració correspon al calendari de festes de 2011 editat entre Òmnium i el CPCPTC, i és de Gina Portillo.