Dues coses que m'agraden

Ahir al vespre el meu germà Manel em va fer arribar aquesta foto del costat amb un text lacònic: "dues coses que t'agraden". I sí, són dues coses que m'agraden molt —Manresa, l'aigua de Vichy...— però encara m'agrada més la fotografia d'aquest camió Ebro ple de caixes de fusta i envasos retornables, de quan els envasos eren tots retornables i Manresa encara no estava del tot asfaltada, però els repartidors d'aigua venien un cop a la setmana a casa amb dues caixes de vichy, amb les ampolles plenes que substituïen els envasos buits. No res, tot això ja ha passat, fa gairebé quaranta anys o trenta-cinc pel cap baix, però inevitablement em fa pensar en les interminables disputes amb el mateix Manel, asseguts a taula, dinant o sopant. No em puc estar d'explicar-ho: quan quedaven dos dits de vichy, ningú se l'acabava i això, no només perquè ja era aigua esbravada i sense la frescor de nevera del primer moment sinó, i sobretot, per la "llei de qui se l'acaba", que obligava a qui s'acabés l'aigua a desplaçar-se fins la nevera o el celobert a buscar una altra ampolla. Cal dir que el Manel mai tenia set davant d'un cul d'ampolla? Però amb l'ampolla nova, ah senyors!, al meu germà la set el desesperava i es bevia el vichy talment fos aigua beneita. La "llei de qui se l'acaba" va mutar-se posterioment per la "llei de la distància", segons la qual havia d'anar a buscar una nova ampolla de vichy aquell que es trobava més a la vora de la nevera quan el vichy s'acabava a taula. En fi, que el Manel tampoc no s'acabava mai l'aigua, especialment si era ell qui es trobava més a prop de la nevera o celobert. Si jo, assegut més lluny, m'acabava l'aigua ("que ja és prou esforç, aquest cul d'aigua que no val res"), el meu germà oblidava la nova "llei de la distància" i esgrimia l'antiga "llei de qui se l'acaba" esperant que fos jo qui s'aixequés per anar a buscar una ampolla plena, fresca i perfectament carregada de bombolles. Per descomptat que si era jo qui s'asseia més a la vora de la nevera —i doncs per força, també més a pop del celobert— el meu germà Manel apel·lava des del minut primer a la "llei de la distància". I amb aquestes discusions, a vegades enceses, a vegades rialleres, passàvem l'àpat. I amb la mare que no seia mai i mig menjava a peu dret, bé perquè esperava el nostre pare que tornés de la Pirelli, bé perquè amb aquells dos gamarussos menjant a la cuina ja anava prou distreta...