dijous, 27 de setembre de 2012

Catalunya, ni un pas enrera

Ahir el MHP de la Generalitat, Artur Mas, va anunciar la convocatòria d’eleccions anticipades per al pròxim 25 de novembre. Era la resposta a aquest "abans i després" de la Diada. Literalment, “la veu del carrer s’ha de convertir en la veu de les urnes”. El discurs va tenir moments memorables i, de fet, a l'Ara ja circulen deu frases, candidates totes a quedar escrites. Les afegeixo tot seguit, encara que amb un punt de recança: si el MHP volia anar en la direcció del país, ja disposava ahir mateix d'una majoria sobiranista al Parlament (CiU + ERC + ICV-EUiA). Tacticisme, doncs, per aconseguir una majoria absoluta convergent? Probablement. Això i de passada deixar sota la catifa els incòmodes aspectes socials -pobresa, atur, sanitat, educació... Però parlava de les 10 frases massianes:

1- "Rajoy em va proposar que portés al Congrés el pacte fiscal. Li vaig dir que no. Aquest cop no votarà el Congrés. Votarà el poble de Catalunya"
2- "Catalunya té dret a l'autodeterminació. Ha arribat l'hora que el poble de Catalunya exerceixi aquest dret"
3- "El Parlament que surti de les eleccions haurà de fer front a una missió històrica, probablement la més complexa i transcendent dels darrers 300 anys"
4- "Volem els mateixos instruments que tenen altres nacions per preservar seva identitat col·lectiva"
5- "La transcendència del moment que estem vivint com a país, i la magnitud de les decisions a prendre, aconsellen que escoltem bé la veu del poble al qual representem i posem a les seves mans la decisió sobre el futur de la nació"
6- "Espero que els objectius nacionals s'assoleixin la pròxima legislatura"
7- "Un cop Catalunya hagi assolit els objectius nacionals que el poble decideixi, no em tornaré a presentar"
8- "Hi ha la consciència creixent que 'futur nacional' i 'model de país' van agafats de la mà"
9- "En democràcia l'aval decisiu i definitiu es produeix a les urnes, l'única manera d'escatir el pes real de les majories i de les minories"
10- "De negativa en negativa, de menysteniment en menysteniment, i de provocació en provocació, el poble de Catalunya també es va fatigant d'una dependència que cada cop ens perjudica més com a país i com a societat"

I doncs bé, ja hi ha eleccions anticipades el proper 25-N, i com que prenen tot l'aspecte d'un plebiscit, cal ser-hi i jugar fort. Al capdavall, admeto que Artur Mas s'ha mogut bé -qui se'n recorda del pacte fiscal?- i fins i ha tingut aquell punt d'audàcia que tantes vegades li vaig jutjar impossible. Que jo no me n'acabi de refiar deu ser, fet i fet, normal (i que em perdoni el meu cunyat JE, de llarga tradició batasuna, a qui aquest matí he fastiguejat prevenint-lo de les seves tendències convergentoides...).  O és només qüestió d'hores que també a mi se m'encomani "el factor Mas"? D'avui, dijous, m'enduc encara l'afirmació del MHP sobre la consulta que farem la propera legislatura, un referèndum "tant si es permet com si ens el pohibeixen". La història s'accelera. I amb el punt de vodevil que només Duran, minuts després, és capaç d'aportar per distendir els espanyols: "...no saltarem la llei!"(?).

Hi torno, la història s'accelera i el moment és trascendent. Oriol Junqueras ja ha dit que ERC s'erigirà en garant que CiU no faci marxa enrera a l'hora de la veritat. I amb la campanya de facto començada, des d'ERC ha afegit: "Com més forts siguem més podrem ajudar el país". Encara més, i per sobre de qualssevol sigles, de bon matí he rellegit l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb. El comparteixo i, com tants d'altres, també compto deixar-hi la pell...

Seixanta-un dies

Manquen seixanta-un dia per a les eleccions. Unes eleccions que Artur Mas va convertir ahir en una cita històrica. Això agradarà o no, però és evident que ningú no pot discutir que res no serà igual al Principat després del 25 de novembre.

Manquen seixanta-un dia perquè decidim. Perquè, alhora que votarem partits en unes eleccions que seran ben poc normals, definim quin model de país volem i anunciem al món si hem decidit de trencar amb Espanya.

Són seixanta-un dia, per tant, en què les forces polítiques hauran de parlar clar. Des d'avui mateix. Tots els partits ens han de dir què defensaran quan arribarà l’hora i on posen els límits o les condicions. Aquesta vegada la indefinició i l’ambigüitat segur que no tindran premi.

Però, per damunt de tot, manquen seixanta-un dia perquè els ciutadans que vam eixir al carrer l’Onze de Setembre votem en les urnes allò que ja vam votar caminant. I perquè ho fem mantenint i alimentant la pluralitat i la riquesa d’opcions que van viure els carrers de Barcelona. Amb veus contraposades en tots els altres terrenys, incompatibles ideològicament, si així volem, i disposats a defensar les nostres diferències. Però conscients, alhora, de l’enorme responsabilitat que la història ha dipositat en el nostre vot.

Tenim doncs, seixanta-un dia per a deixar-hi la pell. Literalment. Tots.


La foto la vaig fer a finals de juliol, és l'estelada gegant del Bages. Entre tots ho farem tot, oi JE? Tenim pressa i, alguns, a sobre hem de tenir paciència... En parlem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada