dimecres, 12 de setembre de 2012

Manobres d'aquesta Diada extraordinària

Ahir, o avui, m'hagués agradat escriure alguna cosa bonica, o almenys amb prou raonaments com per semblar mig interessant. I no puc ni he pogut: la Diada va ser extraordinària, colossal! i ara mateix tots els comentaris, tots els apunts i fins anècdotes que circulen per la xarxa, a les converses o a les pàgines dels diaris, em deixen sense paraules. Aquest milió i mig de persones reclamant la independència del nostre país no les oblidaré mai, ni oblidaré la riuada d'estelades que a tot arreu voleiaven! Ara, el Govern de Catalunya haurà de decidir-se i transformar els manifestants en vots. Això és, convocant un referèndum o bé convocant unes eleccions per tal que triem quins han de ser els polítics que facin realitat les nostres aspiracions. Felicitats a l'ANC, doncs, i felicitats encara a tota aquella gent que tossudament fa anys que hi batalla. I com que em faltava un poeta, retallo un bocinet d'un correu d'Adam Manyé que, sense fer-ne escarafalls, però compartint una satisfacció molt íntima entre companys, ens diu que "els manobres d'ERC finalment somriuen per sota el nas, veient que la paret es va alçant...". Ho dono tot per bo, fins quan no l'hem encertat, fins quan no s'ha entès. Perquè res ha estat debades, i el futur és ample i obert: una República Catalana cada vegada més a tocar.


... I per fer-ne memòria, de Vicent Partal, a Vilaweb, el mateix 11 retallo: 

Per la República Catalana

Tardarem dies a pair això que hem viscut aquest Onze de Setembre a la ciutat de Barcelona. Però hi ha coses que no admeten discussió. Com ara que ha estat la manifestació més gran que s'haja fet mai a Catalunya. Com ara que ha estat rotundament independentista. Com ara que la reivindicació de la gent ha passat molt al davant d'allò que la classe política, en general, estava disposada a acceptar.

S’equivocaran, per tant, els qui facen la lectura que això era una manifestació més i que pot servir per al joc partidista. Aquesta manifestació no demanava un canvi de política, sinó un canvi de règim. Amb majúscules. Un canvi, per tant, de les regles de joc, de l’arquitectura institucional, de la manera de fer política i, no cal ni dir-ho, de la relació amb Europa.

No diem si el pròxim govern serà aquest o aquell, o si les pròximes eleccions ens posaran un poc més a la dreta o un poc més a l’esquerra. No és pas això, que la gent deia i que la gent volia. Sinó la proclamació a curt terme de la república catalana, un programa que el president Mas ara ja no pot esquivar, si no vol ser arrossegat pel tsunami.

I que ningú no pense que això es desinflarà en unes quantes setmanes o en uns quants mesos. Ahir els ciutadans van entendre que era d’ells que emanava el poder. Una constatació elemental, però que en un país com el nostre és simplement revolucionària.

PS. Gràcies. Ha estat un honor caminar al vostre costat.


La foto, una gentilesa d'en J. M Diéguez.

1 comentari:

  1. Ramon,
    realment va ser un plaer caminar al vostre costat, encara que no ens hi veiéssim.

    ResponElimina