Un trist final de Festa Major a Manresa

Ahir nit a Manresa s'acabava la Festa Major. I s'acabava tal i com s'ha estat fent els darrers trenta anys: amb el Correfoc i, tot seguit, el ball del Correfoc. No cal dir que també, i com cada any, hi ha hagut gent que s'ha quedat a la plaça, gent jove fonamentalment. Que l'endemà no té classe ni tampoc -mal que en tingués ganes- treball. I ve-t'ho aquí que enguany algú ha decidit que la nit s'acabaria a garrotades. I m'alarmo i em disgusto perquè em sembla que aquest final de Festa Major és el pitjor símptoma dels temps que corren. I el que és més perillós: dels temps que ens poden venir. De debò ha canviat l'escenari i el posat de la gent? O ha canviat l'actitud dels responsables polítics i policials?

Per això, aquesta tarda -més de trenta nanos han passat per l'hospital!- hi ha hagut una concentració i també una manifestació per la ciutat amb mig miler de persones. Alguns dels participants em fa tot l'efecte que encara no havien anat a dormir però aguantaven alimentats per aquest bateig dolorós que surt de les porres i la grolleria d'alguns dels nostres mossos d'esquadra. Ara vindrà tot el discurs oficial -dos detinguts, sis mossos ferits- i el detonant d'una cervesa. Hom ja s'ha referit a les actituds provocatives (?) de "petits grupets" i el govern municipal després de fer una reunió extraordinària a la tarda s'ha limitat a lamentar el desori i a atribuir-lo a una "minoria" (?) alhora que ha aprofitat el mateix comunicat -sense modèstia ni memòria- per valorar "una Festa Major que ha estat de les més participades i reexides que es recorden". Olétu.

Torno al ball de bastons. I em sembla tot massa genèric com per justificar una càrrega indiscriminada sobre més de 300 pesones, els cops de porra a les cames però també a l'esquena i al cap. El to xulesc de qui hauria de ser abans que res un professional de l'ordre. I encara la invisibilitat de les identificacions. Qui era qui? Jo només puc dir que alguns dels que han rebut no són sinó joves de festa, d'actitud més formal que radical. I que avui dormen amb una percepció nova de la realitat: si fins ahir hi tenien poca confiança, ara no n'hi tenen gens. I cada garrotada caminava en la direcció contrària del món que ens semblava construir. Aleshores de què serveix un pregoner entusiasta? Què en quedarà d'una estelada que ens sorprenia a tots al final del Castell de focs a l'Agulla? Tot va córrec avall quan a la fi ens hem justificar en hipotètiques provocacions de "minories radicals" però càrregues sobre la majoria dels presents.

Al capdavall, sovint m'agrada dir que la festa és goig i també conflicte. La realitat s'altera, també els horaris i els hàbits. I doncs gestionar-la no és fàcil. Ho torno a dir: no és gens fàcil. Però de les seves tensions i catarsis n'han de sortir ciutadans -joiosos, valents, arrelats, també crítics!. Quina altra utilitat pot tenir? Demanar el reforç dels Mossos, entrar a sac i repartir llenya espatlla tota la celebració i, el que és més greu, genera por, desconfiança i també rancúnia. Cal denunciar-ho, doncs, perquè té un cost molt més alt del què aparenta. Cal denunciar-ho perquè no ens ajuda ni a construir festa ni molt menys la ciutat. Cal denunciar-ho perquè volem conèixer-ne les responsabilitats. I, sobretot, cal denunciar-ho sempre perquè no se n'escampi la llavor ni se n'assumeixi l'actitud.

Com que els temps están canviant per a tots, avui m'han pispat el telèfon amb el que il·lustrava el bloc! La Maria Vilarmau, però, em passa una foto immillorable...