dimarts, 14 d’agost de 2012

A Portbou, de vacances

D'ençà que va començar l'agost que he quedat definitivament de vacances. Tot just quatre dies a Portbou van fer l'efecte d'un tall net, lluny del telèfon i l'agenda. No res: una estada breu per caminar vora la costa -un dia fins Colera i Llançà, amb capbussada al Borró. L'altre resseguint un tros del Cap de Creus fins Sant Baldiri i baixant fins a cala Tabellera. Platges fantàstiques, fins pels que som poc de platja. Els aires són planians, i la temperatura agradable. Al Port de la Selva un "Cafè de la Marina" davant les barques amorrades m'evoca Sagarra i, per un moment, em torna a l'institut, a les lectures del proper batxillerat.

Portbou és encara una estació colossal, els vespres vagarosos enmig d'edificis tancats, desproporcionats, pura administració desballestada. La frontera. Inofensiva, dissimulada, es diria que gairebé inexistent. La història, però, es fa tossudament present a cada cantonada. Portbou és també Walter Benjamin i Coll de Belitres, el febrer del 39. Els edificis de la renfe i de la policia, de la guàrdia civil. Agents de canvi i de duanes, i uns pocs hotels nascuts sense vocació turística. La frontera!. Potser per això, encara avui, Portbou ofereix un atractiu singular, un punt decadent però sens dubte atractiu.

El darrer dia ens arribem, passant per un paisatge socarrat, fins la Jonquera, al Museu Memorial de l'Exili. Auster però ben resolt, en surto convençut que la nostra història encara donaria per molts més museus, moltes més rutes, i que allò veritablement sorprenent és que haguem trigat tant a posar-ho en solfa. I encara més, que sigui tan i tan desconegut! En acabat, dinem al Voló. Fem tarda a Perpinyà i des de la plaça Cassanyes ens entretenim a esperar la fresca al barri de Sant Jaume. Tornem a Portbou passant per Elna -la maternitat ara mateix en obres- i retallant la carretera general des d'Argelers fins a Banyuls i Cervera de la Marenda. A Coll de Belitres, sobre l'antic pas fronterer, una selecció de les fotografies fetes entre gener i febrer de 1939 per Manuel Moros -un colombià aleshores establert a Cotlliure- et tornen al marasme d'aquells dies. Tot el dolor de l'exili, i tot el que havia de venir encara. Seria un error deixar-lo a l'oblit, seria un error no aprendre'n res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada