dissabte, 5 d’abril de 2014

Qui no coneix Montse Pérez?

El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril ja corre des de dimecres i, a la secció "Qui no coneix…" hi presento Montse Pérez. Per ser exactes: Montserrat Pérez Fayos. Que va néixer a Barcelona i que ara mateix viu a Castellnou. Però ben coneguda a Manresa. Per la feina, per tarannà i per aquesta trajectòria vital, laboral i associativa que ha bastit vora de l'art. La recordeu al Casino? Al Cercle Artistic? El dibuix de Maria Picassó ho sintetitza magistralment d'un sol cop. La resta, és tot just un text de dos minuts.


Montse Pérez,
fer l'art possible

Nascuda a Barcelona, entre Sants i les Corts, la Montse Pérez va arribar a Manresa exclusivament per amor. Entremig hi ha un diumenge d’excursió a Montserrat i, digues-li atzar, baixant pel vell camí del cremallera va conèixer en Francesc, que havia de ser l’home de la seva vida! Qui ho diu que això només passa a les pel·lícules? I és per amor també que va arribar a l’art i –¿ara ja la recordeu?- encara avui la podeu trobar fidelment a totes les hores que són obertes les sales d’exposicions del centre cultural d’El Casino.

El cas és que el Francesc dibuixava i en un festeig llarg com els d’abans, es van fer un tip d’anar a veure exposicions, de dibuixar i fins pintar, i això fins que ell va aconseguir d’entrar a la facultat de Belles Arts. “Ens vam fer plegats” us dirà la Montse, amb la lluïssor als ulls d’un enyor que fa tres anys que dura. I vora les inquietuds de l’artista hi van créixer les d’una dona resoluda: volia obrir una botiga de ceràmica i va acabar per muntar una galeria. Sense encomanar-se a ningú: el miracle es va dir Giacometti, al carrer Vilanova. I va inaugurar Francesc Torres Carpio, és clar. Però amb l’alè d’en Solernou i una mica de sort, a la Giacometti hi va anar passant tothom, des d’un Pere Porquet a un Marzo-Mart...

Ara direu que així ningú s’hi guanya la vida, és cert. I la Montse va haver de plegar veles quan ja feia massa temps que, més que guanyar-hi res, hi perdia sempre. En trobaríem més exemples locals. Però en el seu cas, aleshores va poder incorporar-se a la sala de la Caixa, tot just transferida a l’ajuntament. I ella, tan lluny de l’anima de funcionari, a la fi es va trobar poc després al Casino. I hi és des del primer dia, fa més de 10 anys! Per això tothom se l’estima: perquè és alguna cosa més que una bona conserge. Perquè es preocupa del que fa i també s’ho estima. Els manresans no en trobaríem de millor. I això que s’ho ha de pelar molt sola, eh? Amb una mitjana de més de dues-centes visites al dia, quin anar i venir arreu de la casa! I doncs, que no volia art? Doncs ja ho té: dues sales! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada