Si hi ha fum, hi ha foc

Arrenglerar-se a les files d'un partit polític és, em penso, un dels exercicis més complexos que hi pot haver. Si no és que es tracta d'una via per a l'auto-ocupació o d'escalada en l'addictiu món del poder. En fi, jo sóc dels que milita -divuit anys a ERC!- i ho faig des de la més pura disciplina, convençut de l'interès de treballar en un projecte comú, compartir propostes i fins estar disposat a canviar tàctica i estratègia. Disposat també a entendre'm amb l'ampli espectre d'allò que popularment n'anomenem les esquerres. Per això en aquesta confessió, també hi he d'incloure els dubtes: des de les organitzacions polítiques amb qui comparteixo discurs, hem acabat per renunciar a la voluntat d'una tranformació social profunda? Per això reprodueixo les paraules de Joan Manuel Tresserras que, avui, a l'Ara, ens qüestiona: ¿serem prou agosarats per bastir una estratègia que ens permeti atacar les arrels profundes de la pobresa que ens envolta i modificar les condicions socials que l’afavoreixen?. Encara vull creure que sí, i que participar en l'experiència fundacional de la República Catalana ha de permetre un nou projecte de país. Compromès radicalment en la lluita contra la desigualtat, la pobresa, la injustícia o corrupció. Altrament, quin sentit tindria?

Senyals de fum
Joan M. Tresserras

El debat al Parlament sobre la pobresa era imprescindible. Exigible. Per responsabilitat i dignitat. Calia parlar-ne; compartir públicament la visió de cadascú. I poder comprovar si algú tenia una idea o una proposta noves que poguessin ser explorades i desenvolupades. El debat va aportar dades, relats, anàlisis i bones intencions; va posar el tema en el centre de l’agenda pública; potser ens va esperonar la consciència... Però, al capdavall, ¿què va canviar? Quinze dies després assistíem a la signatura d’un acord que comportava reduir els impostos del joc fins al 10%.

Semblem atrapats en un bucle, a l’espera d’algun factor extern que millori les nostres expectatives. El debat sobre la pobresa ens ha posat en evidència i ha constituït una derrota col·lectiva anunciada. Hem sentit el desencís i la impotència que porten molts ciutadans a desentendre’s de la política. Més d’un milió de persones ho estan passant molt malament. Ara mateix. Aquí. Hi ha uns serveis socials esforçats i actius, però desbordats. Hi ha una acció cívica solidària i un voluntariat organitzat que aporten també ajuts efectius i fonamentals. És veritat que volem combatre la pobresa tot i la manca d’instruments i recursos adequats. Però també ho és que no som prou agosarats per bastir una estratègia que ens permeti atacar les arrels profundes d’aquesta pobresa i per modificar les condicions socials que l’afavoreixen.

El model econòmic capitalista de mercat és presentat des de postulats neoliberals com l’única opció possible. No importa que empari i estimuli l’especulació, l’acumulació il·limitada de beneficis o l’increment de les desigualtats. Ens el venen gairebé com una conquesta històrica gairebé definitiva. Com la forma madura d’una lògica implacable, d’un sistema granític que té, certament, alguns defectes i algunes esquerdes, però que només grups marginals forassenyats pretenen posar en qüestió.

Les classes treballadores occidentals, acumulant l’experiència de generacions, van saber forjar una veritable tradició d’aspiracions i lluites que van acabar fent possibles les conquestes de l’estat del benestar. Però bona part de les esquerres que havien fet seva aquella tradició i s’havien especialitzat a representar-la, van anar moderant la crítica i van acabar reconeixent el capital com el principal actor econòmic i social del sistema; com l’únic factor realment determinant. No cal dir que, mentrestant, la perspectiva d’una transformació social profunda -la vella idea de revolució d’abans de la postmodernitat- va anar quedant esborrada i oblidada, amagada sota capes de runa i de complicitats.

És en aquest context de subordinació general de la política a l’oportunisme de l’economia que governs i oposicions febles acaben cedint davant del xantatge d’especuladors, convertits de cop i volta en inversors i capaços d’imposar condicions de privilegi. Governar és molt difícil. Justificar l’acomodament al sistema de bona part de les esquerres europees, també. Exaltant la virtut de la prudència en la gestió dels conflictes socials s’ha volgut estigmatitzar la radicalitat política, caricaturitzar-la com una mena d’espectacle mediàtic grupuscular, abocada a l’aldarull, la trencadissa i la confrontació amb els cossos policials; aliena a la gent de seny. D’aquesta manera, amb la creació d’una nova urbanitat política a mida, la dreta i unes esquerres cada vegada més burocratitzades i conservadores han bandejat el debat sobre la naturalesa del sistema social. Han menystingut alternatives incipients o temptatives. I han procurat expulsar de la política homologada posicions i actituds trencadores, caracteritzant-les automàticament -des de la confortabilitat del sistema- com a “antisistema”. A la vista dels seus efectes reals -desigualtat, pobresa, injustícia, corrupció...- semblaria més aviat que cal haver incorporat molta radicalitat conservadora per defensar el sistema vigent tal com és.

A Catalunya volem fer un estat nou. Per poder bastir, simultàniament, una societat també nova. En un cas i en l’altre tindrem com a referència ineludible els models més avançats del nostre entorn i, evidentment, no podrem inventar una fantasia local desconnectada de la realitat del món en què vivim. Però tampoc no hem de renunciar a viure l’experiència fundacional de la República catalana amb plenitud i radicalitat. Una radicalitat que es legitimi i es caracteritzi per l’escrupolositat democràtica dels procediments, per l’audàcia reflexiva de les anàlisis i propostes i per l’eficàcia i la qualitat dels seus resultats.

La il·lustració és un fragment d'un bitllet de mil marcs finesos de 1922, en una imatge fundacional del nou país.