dimarts, 1 d’abril de 2014

Setanta-cinc anys després l'esperança és ben viva

Avui fa setanta-cinc anys que el general Franco signà el darrer comunicat de guerra, des de Burgos, en aquell III año triunfal de funesta memòria. Era un primer d'abril, i al cap de tants anys encara la guerra es fa present -demaneu-li al Rouco Varela: amb quin cinisme ens adverteix als catalans del risc de tornar-hi! Ell, com tota la caverna, amenaçant el nostre gosar poder. Posant la por com a argument. I penso en Camus, quan deia que va ser a l'Espanya del 39 on la seva generació va aprendre "que un pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l'ànima, i que de vegades el coratge no obté recompensa". I si, a vegades ha estat així, però no té perquè ser-ho sempre. I, tossut com Pere IV, recupero les seves corrandes de l'exili. D'aquella esperança desfeta a la pàtria que, encara avui, volem més rica i justa. Sobirana i completa. 

Corrandes de l'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart,
Saló de tardor (1947)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada