dissabte, 6 de juny de 2015

Qui no coneix l'Ayala?

El van presentar dimecres, el Pou de la gallina d'aquest mes de juny. El tema central, dedicat a les persones amb discapacitat intel·lectual, el signa Joan Piqué i és de lectura més que recomanable, amb les històries de diverses famílies per veure com afronten la vida quan apareix una dificultat d'aquest tipus. Molt més enllà, al "Qui no coneix…", amb Maria Picassó hi presentem Susanna Ayala, l'Ayala, la dels gravats mínims i la dels murals colossals. L'Ayala radical, popular i inquieta, obstinada a canviar les coses ni que sigui a cops de pintura en gibrells o galledes!

L'Ayala,
fecunditat de l'art intensiu

Dir-se, es diu Susanna Ayala i Riu, però tothom la coneix per l'Ayala. I a fe que és coneguda, ella i la seva obra. Perquè l’Ayala és sobretot una artista popular, de fons i formes radicals, que fins sap treballar amb materials de rebuig. Tot just amb unes tisores, tres colors i un tros de cartró en tindria ben bé prou per subjugar-vos. Encara més si hi podeu afegir un manyoc de cotó, un tros de fusta, un xic de cola i pintura... Artista integral, doncs, dibuixa, estampa i pinta, potser perquè ja en tenia la soca –o com n’hauríem de dir dels oncles, Montserrat Riu i Carles Esclusa? La Susanna, crescuda a cavall de la Font dels Capellans i Vallcebre, acabarà per deixar els estudis superiors d’agricultura intensiva a Tàrrega. I no és fins gairebé la trentena que posarà els peus a l'Escola d'Arts, en un primer curs d'Il·lustració. Després vindrà serigrafia, gravat... la resta és coneguda. Un any van ser els cartells d’Imagina’t, l’altre els de la Festa Major. Amb l’alè de Montse Pérez i Francesc Torres entoma l’aventura de viure –de sobreviure!- de la creativitat. Ara sola, també fent tàndem amb en Pep Pérez, amb qui entrarà de dret al Museu de la ciutat. Entremig, un itinerari fecund arreu de Manresa de fins a nou pisos de lloguer, Viladordis inclòs, i el naixement de la seva filla, la Salut. L’Ayala! Quan convé és minimalista en el gravat o a les il·lustracions del recentíssim Pipiripip. Però, si s’escau, també pot treballar amb el broc gros, enfrontada a parets de dimensions colossals. I és ella que tresca com un mico, per enfilar-se a les més altes bastides, o va a genollons, a peu de vorera, pinzell en mà. Incansable, sempre us rebrà amb un somriure i cargolant un fil de cigarret. Potser per això els seus murals destil·len tot l’optimisme que hi aboca: al carrer de la Mel, al Passeig amb la Muralla, o al lateral de l’Aranya, vora la Passera de les Escodines. O al seu barri d’infantesa, al carrer Rosa Sensat! I el cas és que encara li queda corda: perquè abans la ciutat no es tornés grisa, l'Ayala, com els seus amics pintors, la volen de colors. I, obstinats, ens la fan viva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada