Ara no podem encantar-nos

Dimecres la Via Catalana va ser un èxit esclatant. Del Voló a Vinaròs! Com diria en Muntaner -i tants i tants d'altres!- "jo hi vaig ser". Amb els de Castellbell i el Vilar, al tram 341, Avinyonet del Penedès. Tres busos plens i també d'altres veïns que van arribar en cotxe. Amb els bastoners i els geganters, i uns grallers incansables. Amb una alegria encomanadissa. Compartíem tram amb Rellinars i l'Ametlla i, consigno, al nostre quilòmetre sobrava gent per duplicar i fins triplicar la cadena. Jo hi vaig ser també, sí, i també em vaig sentir acompanyat per tots aquells que avui ja no hi són, però amb qui hem compartit un bon tros del trajecte...

Abans que res, l'agraïment a la gent de l'ANC i Òmnium, a tots els seus voluntaris que van fer possible un exercici logístic de gran magnitud. Sense incidents, amb un ordre precís, amb informació detallada. Mai vaig percebre ni nervis ni improvisacions i, per això -i pels nuvolets que ens van estalviar la solellada- les quatre hores se'ns van fer curtes. També pel matrimoni que vivia a peu de carretera i que va treure cadires, que ens va oferir el lavabo i gairebé tot el què convingués... De dues a sis! Sort que els mossos ens van reclamar la N-340, que si no alguns encara hi serien!

I és que penso que el millor d'aquesta Diada haurà estat la sensació d'estar fent història: si l'any passat la gran manifestació de Barcelona ens va sorprendre a nosaltres mateixos, ara era l'hora de fer un pas endavant. Perquè 2012 no va ser una foguerada. I ara, un any després, la torna havia de ser una mobilització calculada, que evidenciés nítidament la nostra voluntat col·lectiva. I així ha estat, als ulls de tot el món. Una cadena humana històrica, impressionant i profusament documentada a favor de la independència. No es pot interpretar de cap més manera. Hi ha un poble que vol recuperar la llibertat, que vol ser sobirà del seu futur, que vol la seva plenitud. ¿Què hi fa que a Madrid no ho vulguin entendre? La seva tossuderia no és nova, i una vegada i una altra ens negaran sempre una possible consulta, i donen per impossible la nostra independència. Està clar que tampoc ara ens ho posaran fàcil.

És aleshores que penso en tot el que encara ens falta. Perquè és veritat que hem fet un trajecte llarg i, en els darrers mesos, també accelerat. Però ara assistirem a la reacció, quan ja és impossible minimitzar-nos. Ara vindran les prediccions catastròfiques, ara provaran de desunir-nos, ara arribaran també les provocacions i amenaces. Com la de l'11, a la delegació de la Generalitat a Madrid, és clar. Però també molt més a la vora, per exemple el vespre abans, a Castellbell i el Vilar. Els quatre crits feixistes durant la concentració per la marxa de torxes o després, de nit, la furgoneta del regidor d'ERC pintada amb amenaces; l'estelada monumental del campanar desapareguda...

I és clar que no caurem en provocacions, que continuarem despertant complicitats des dels arguments, que continuarem parlant amb els indecisos, que difondrem un projecte de país nou, obert i inclusiu, més just, amb més oportunitats per a tothom, Però cal que guanyem resistència: si d'una banda ja no hi ha alternativa, de l'altra tampoc podem pensar que ja està tot fet. On anem, encara és lluny, i ara no podem encantar-nos.

Una mica de celeritat, una punta d'astúcia, i tota la fermesa per resistir. Perquè l'encàrrec de la Diada implica trobar data i tenir la pregunta tan aviat com sigui possible. Com deia Marta Rovira, secretària general d'ERC, ara ja no en tenim prou de cridar independència: ara volem votar independència. I fins començar a rumiar com volem que sigui aquesta nova República Catalana. Perquè definitivamemt, ens hi estem apropant.

A la foto, un dels tres autocars que van sortir de Castellbell i el Vilar. A la una, al barri Borràs, cua feta. Gent de totes les edats, amb idees i tradicions diverses. Gairebé el 10% dels castellvilarencs van ser al tram 341! Els fatxes no ho tenen fàcil...