El poder del bestiari popular

Mentre encara tenim ben presents les imatges de la Via Catalana per la Independència, el bestiari nacional incorpora noves figures. I potser són alguna cosa més que una recuperació històrica ben documentada. Ho vaig escriure per al digital Nació La Flama, i ahir el van publicar.

Àligues i lleons

Tot just han nascut al Bages amb quinze dies de diferència, i tenen prevista una llarga vida: parlo dels recuperats Lleó de Manresa i Àliga de Cardona. Dues figures que s'incorporen a la imatgeria popular de les seves ciutats i, de retruc, a l'estol del bestiari català. Però, sobretot, dues figures que sorgeixen de l'associacionisme local. Vull dir que al darrera hi ha l'impuls d'una entitat i, encara més, fins i tot un tros del seu finançament: símptomes del temps que vivim. Que vol dir que hi ha pocs diners, és clar, però, també, que només avancen aquelles coses que al darrera compten amb compromisos ferms. El dels geganters de Manresa o el del Consell de l'Àliga a Cardona. I això és molt positiu -i també necessari. ¿O no havíem quedat que la cultura popular no podia ser domesticable pels poders públics? Doncs l'Àliga i el Lleó han nascut -han tornat a néixer!.- indomables: per voluntat dels mateixos ciutadans.

A Manresa va ser per la Festa Major, el darrer diumenge d'agost. Sensacional i solemne, el nou Lleó completa la sèrie de drac, gegants, nans i àliga. I és un regal a la ciutat que fa la colla gegantera i de grallers després de trenta anys de vida. El cas de Cardona probablement és més singular ja que va aconseguir el suport de més de 300 persones que a partir d'ara tenen el nom inscrit a l'interior de la figura de l'Àliga. Però sobretot perquè s'ha escaigut en la commemoració de la derrota en la Guerra de Successió de 1714: aleshores, en entrar finalment les tropes borbòniques a Cardona, van voler fer cau i net, i entre les víctimes també hi va haver l'Àliga de la ciutat, que es veu que lluïa la corona ducal dels Habsburg. Per això, 299 anys després de la desfeta, la vila de Cardona ha recuperat la figura, apadrinada precisament per l'Àliga de Barcelona, evidenciant els lligams que ambdues ciutats mantenen des del 1714.

Sigui com sigui, Àliga i Lleó, Lleó i Àliga, a partir d'ara triomfaran majestuosos a les festes majors de Cardona i Manresa. I aquí és on volia anar a parar: la recuperació de la imatgeria popular sovint ha tingut, sota l'empara dels nous ajuntaments democràtics, un to festiu i absolutament descordat. D'ençà 1979 calia recuperar el carrer i trencar l'encarcarament d'unes festes majors encotillades. I és clar, la imaginació, desbordant, va fer miracles en gegants i capgrossos o en un esplet d'hibridacions animals d'una fantasia absoluta. Però trenta anys després, potser coincidint amb aquest episodi autonòmic que som a punt de superar, també m'agrada veure la recuperació de figures amb discurs històric, fruit de la recerca. Encara més: figures d'un evident sentit institucional. Àligues i lleons per representar no només la festa sinó, i abans que res, el poder.

Salvador Cardús ha parlat a vegades de l'aversió institucional que  tenim els catalans, acostumats com estem des de fa més de tres-cents anys a desconfiar de les estructures d'estat. Potser aquesta Àliga i aquest Lleó són alguna cosa més que una recuperació històrica ben documentada. ¿I si ja estiguéssim desenvolupant aquest nou sentit institucional? Francament que ens convindria...

Publicat ahir a NacióLaFlama.Cat

La foto la vaig fer tranquil·lament als porxos de l'Ajuntament de Manresa, el dia del pregó institucional, amb Eva Bach. El nou lleó fa respecte de debò!.