25 anys de residència d'avis al barri

Aquest dissabte celebrarem al barri de la Sagrada Família de Manresa vint-i-cinc anys d'un equipament singular: la Residència d'avis. Singular, sí, perquè té uns origens absolutament populars -finançada des de la confiança del veïnat. Singular també perquè els seus objectius han estat, de sempre, aconseguir que la gent gran no hagi d'abandonar el barri. Envellir en la proximitat dels carrers, de les botigues, dels amics... Una proposta agosarada que es va començar a coure la primavera de 1985. I que, al cap de tres anys, fructificà en dos pisos de les vivendes de la Sagrada Família i l'acolliment a l'associacó de veïns del barri. Les xifres, avui, fan riure (3 milions per a l'adquisició dels dos pisos, 750.000 pessetes de reformes i mobiliari...) però, en justa proporció, són sorprenents les quantitats aportades pel veïnat (campanyes de la moto, del clauer, de les lluminetes: gairebé dos milions abans d'obrir portes...).

El temps ha fet créixer l'equipament en espai i en serveis. Però la seva missió s'ha acomplert abastament: hi hem atès més de 1000 avis en tots aquests anys. Molts d'ells del barri, i que han continuat al barri. Al mig del barri! Pura proximitat. Rebent visites, sortint a passejar, veient passar la gent... Al darrera hi ha una història menuda carregada de passió, de ganes d'estimar i de fer les coses ben fetes. O tan ben fetes com es pot. I això resol molts problemes.... Em conec la trajectòria i puc dir que l'he viscuda en pròpia carn -per la "Resi" hi han destinat les millors hores els meus pares. I encara avui, ma mare, en termes morals fundadora i durant vint anys directora, s'esvera més del compte quan percep amenaces sobre el projecte. Quan li sembla que no rutlla, que les coses no es fan prou bé. És tossuda i exigent, i pot arribar a ser molt maleducada. Però mou cel i terra per la "Resi". També per celebrar aquests vint-i-cinc anys que, per ser exactes, ja els vam complir el dia 26 de març.

Vint-i-cinc anys, doncs Amb més avis i més personal, amb més pisos, amb més torres, amb aquell ascensor que ja presideix solet el carrer. Transformada, optimitzada i millorada en Fundació. Amb més normes i més lleis, també. Però, per sobre de tot, amb aquell entusiasme del primer dia. I no és pas que els problemes hagin faltat!! Però caldria preservar-ne l'esperit sobretot: que no sigui que a cop d'inspeccions i amidaments, a còpia d'anys i d'inèrcies, perdéssim la capacitat d'estimar. D'imaginar. La d'arriscar-nos, com el funambulista de l'auca. I per sobre de tot, que mai perdéssim la complicitat del veïnat. Perquè fins avui han estat vint-i-cinc anys de donar servei. D'actuar, des d'una fundació privada, per l'interès públic. Sense afany de lucre. Amb tota la generositat.

Vaig ser formalment des dels orígens al projecte de la Residència, del 85 al 88. I fins en vaig fer els primers projectes econòmics. Però a casa tots tres germans hem complert amb les obligacions envers la "Resi". Fins i tot el Manel, que enguany n'ha dibuixat l'Auca... Aquest dissabte, la publiquem!

Més enllà del futbol

A l'ARA d'ahir diumenge, a la contra, en Josep Ramoneda parla de futbol. De futbol, de diners i fins de nacionalisme. No cal dir que ho subscric- El futbol! Si no en sóc habitualment més crític és perquè els que em coneixen saben que sóc un pèssim futbolero. Per entendre'ns, tècnicament es pot dir que mai he vist un partit de futbol, un de sencer. I això que puc comprendre la passió que desperta, l'elegància del joc, el negui d'un partit. Tot això i més -sé qui són els darrers entrenadors del Barça, el Messi i el Puyol. Sé quan guanya el Barça i també quan perd. Fins i tot sovint perdo mig minut a veure què ha escrit en Xavier Fina de l'Espanyol. Dit tot això, doncs, ja es veu que no té gaire mèrit despotricar del futbol per part meva. Però aprofitar un text d'en Ramoneda i desar-lo a la carpeta de retalls... deu ser el mínim. Perquè el tema s'ho val. I els reduccionismes que comporta ens haurien de fer més crítics. No són, però, els signes del nostre temps. I tot sembla reduir-se a una qüestió de samarretes. Aquestes:

Samarretes

Nike ha vestit Colom amb la samarreta del Barça. Fa temps hauria semblat un acudit modern; ara resulta força kitsch. L’Ajuntament ho considera un fet irrellevant. A mi, en canvi, em sembla simptomàtic. Si el president del govern espanyol no té millor regal per al Papa que una samarreta de la roja i l’alcalde de Barcelona obsequia el seu col ·lega de Los Angeles amb una del Barça, ¿ens ha de sorprendre veure l’almirall vestit de blaugrana? Va amb els signes del temps: el futbol com a horitzó ideològic; el diner com a mesura de totes les coses; i la incapacitat nacionalista d’entendre que en un país hi ha diversitat de fervors, creences i altres manifestacions de la irracionalitat humana. Que alguns creguin que Espanya és la roja no vol dir que nosaltres haguem de creure que Catalunya no és més que un club. I a vegades ho sembla. Com diu Lilian Thuram, parlar del descobriment d’Amèrica confirma fins a quin punt el racisme està instal·lat a les nostres mentalitats.El monument a Colom no em motiva gens. Però és un monument de la ciutat. I seria bo que ens poséssim d’acord sobre què es pot vendre i què no. “Cent mil euros no està malament”, diu l’alcalde. Quan tot té un preu, dues coses són segures: la desigualtat creix (uns poden pagar-ho i altres no) i la corrupció truca a la porta. Ja fa anys, davant d’una enquesta que atorgava al Barça el fervor del 60 per cent dels aficionats catalans, el cap d’esports d’un diari va dir: això no ho podem publicar perquè mai més podré escriure que “tots els catalans celebren la victòria del Barça”. El nacionalisme tendeix a creure que tothom ha d’agenollar-se davant dels mateixos símbols. Als que van convertir Colom en un aparador publicitari segurament ni se’ls va
acudir que pogués haver-hi queixes. Estaria bé que decidíssim entre tots què té preu i què no en té. I que la societat civil enviés suggeriments als responsables polítics perquè en el seus viatges pel món portin regals que demostrin que en aquest país hi ha alguna cosa més que futbol. N’hi ha moltes, encara
que no ho sembli.

Josep Ramoneda

La foto la capturo a l'Ara també, i és gentilesa de Nike

2014, al Bages també "Decidim Llibertat"

Abans d'acabar aquest mes de maig recollim des d'ERC Bages algunes notícies sobre la campanya "2014, Decidim Llibertat". En Lluís Oliveras està convençut que és un molt bon exemple de l'esforç que des d'Esquerra estem fent per encarar el futur del país. I des del despatx a Manresa, en Miquel Àngel Alfaro treballa amb paciència. El resultat serà un altre butlletí, entesos. Però, sobretot, hi ha aquesta sensació d'esforç compartit. D'una campanya que es fa a base de dotzenes d'actes aquí i allà. Com diu l'eslògan, "empenyent  el país cap a la llibertat, la prosperitat econòmica i la justícia social".

No és retòrica ni propaganda: siguem conscients que, per primera vegada en la història, el dret a decidir el nostre futur com a poble és avui al programa de govern per al proper 2014. Al del Govern! I cal estar a punt. Dotar-nos d'arguments i complicitats. Trenar una bona xarxa per suportar el joc brut que ja notem a l'espatlla. Per respondre totes les metides que ja han començat a circular. Per superar tots els temors que ens volen infondre.

La recepta no pot ser altra que parlar molt i amb tothom. Amb aquella humilitat i fermesa que reclama Oriol Junqueras. Oberts a totes les sensibilitats i a tots els orígens. Per treballar plegats. Perquè només plegats aconseguirem construir aquest nou país que volem per a tothom, vingui d’on vingui, amb educació i salut de qualitat, amb una democràcia participativa, amb feina i amb futur. Al Bages tot just hem fet els primers actes i ja anem encarrilant els del proper mes de juny. Però la resposta que hem obtingut a Cardona, a Sant Vicenç, a Navarcles o Santa Maria d'Oló no només és multitudinària sinó del tot nítida: si volem, podem guanyar la llibertat. Junqueras ho sintetitzava així, dissabte passat a Cardona: "L'única esperança que té aquest país és la seva gent, ja que és votant que guanyarem la partida". Perquè estem pel dret a decidir, i tot indica que decidirem independència. Per això és, també, que ens tenen por. Per això cada dia bramen més. Perquè ja saben que contra la voluntat d'un poble no hi podran fer res.

Un agraïment a Marc Sanglas, a Alfred Bosch i al propi Oriol Junqueras, que cada cap de setmana s'hi acaben d'escarrassar, també al Bages. La foto és del face de l'alcalde de Cardona, Ferran Estruch, però m'ha semblat tan il·lustrativa que no m'he estat de pispar-la.

Moustaki, abans no oblidéssim el francès

S'ha mort Georges Moustaki, tot just 79 anys. M'ho diuen i em sorprenc perquè Moustaki és un retorn immediat a l'adolescència, a les classes de francès al Lluís de Peguera, a la novetat d'una professora "no numerària" -una "pnn", Noguera, Francesca Noguera!?- que tenia l'humor de plantar-se a l'aula amb un casset i el text ciclostilat de "Le métèque" o, una altra tarda, "Ma solitude", "Ma liberté" o, encara aquell himne reiterat que en facilitava la comprensió i la memòria, el de "Sacco e Vanzetti". Maintenant Nicola e Bart... Per primera vegada vaig tenir ganes de saber i entendre el francès perquè, per primera vegada, escoltava una cosa que m'atreia profundament, molt més que els textos de Mr. Vincent a l'antiga "Langue et civilisation françaises" de l'editorial Hachette, en el seu periple per l'Heptàgon! I doncs agraeixo a Moustaki, i a la Noguera, com en Segimon Serrallonga o la Rosa Maria Masachs, aquest coneixement rudimentari però culturalment fonamental que és el nostre francès, els dels que ja som grans. Ens va agradar Moustaki, i vam descobrir més músics i més cantants. Algunes pel·lícules, alguns poemes, les "bandes dessinées" que eren els còmics, tot aquell bagatge immens sacrificat a l'altar de l'anglès com a llengua única. D'una gran utilitat, és clar. Però terriblement empobridora, si m'és permès de dir-ho. Bé vaja, ara que estem discutint el futur lingüístic de la nostra canalla -el ministre Wert és insaciable!- ja avanço que no em semblaria cap disbarat que la propera República Catalana disposi l'aprenentatge, al costat del català, d'almenys el castellà, el francès i l'anglès. Això sí, amb estímuls com Moustaki, que vol dir des d'aprenentages significatius. Altrament no serà qüestió de si són poques o moltes llengües: el cas és que ara mateix no se n'aprèn cap de bé. Que ja sé que és un altre tema. Però encara és Moustaki qui l'inspira, amb el seu accent estranger, el del "juif errant, de pâtre grec" i els seus cabells als quatre vents de la Mediterrània. Tots els que ens duen aires de la imprescindible diversitat.

Brundibar, emocions que eduquen

Dijous vespre, a la sala gran del Kursaal, vam assistir a l'estrena de l'òpera  Brundibar, de Hans Krasa. La particularitat de la proposta era que es tractava d'una petita òpera estrenada a l'antiga Txecoslovàquia, els anys de l'ocupació nazi. Va ser representada 55 vegades al camp de concentració de Terezin on hi passaren més de 1500 nens -i tot just en sortiren vius un centenar! I bé, durant els tres dies del Kursaal, els nens han estat els de primer d'ESO de l'Escola Joviat, de l'Ave Maria i de l'Oms i de Prat així com dels instituts Lluis de Peguera i Guillem Catà. O d'instituts d'Igualada, de Cardona, de Sant Vicenç de Castellet... A cada sessió, més de dues-centes criatures a l'escenari, amb l'orquestra del Conservatori de Música, un petit cor d'escena i una dotzena de protagonistes. Fantàstic!

Brundibar parteix d'un guió mínim. L'Aninka i el Pepicek són dos germans que tenen la mare malalta i que, per recuperar-se, hauria de beure llet. Però els nens no tenen diners per comprar-ne i, doncs, provaran de guanyar-ne cantant pel carrer. És aleshores que topen amb un acordionista que se'n creu l'amo, el malvat Brundibar, que no els vol ni veure. Els nens, és clar, se n'acabaran sortint -amb l'ajuda d'una oreneta, un gos i un gat- i derrotaran el "dictador" Brundibar. Tot això amb l'estètica concentracionària que el Kursaal recupera del K.L. Reich de fa unes setmanes i, encara, incorporant a l'obra una conversa inicial entre el manresà Amat-Piniella, de qui celebrem enguany el centenari, i el músic jueu Hans Krasa: l'ún sobrevisqué a Mauthausen però l'altre, després de passar per Terezin, morí a Auschwitz el 1944.

Tot plegat, una altra proposta rodona, com ho era fa pocs dies Meteodansa. Ho dic i ho repeteixo perquè no n'hi ha prou de jutjar els resultats estrictament artístics de cada espectacle. Talment va ser l'any passat amb El petit escuraxemeneies o els vint-i-cinc anys que aviat farà de la Mostra de teatre als instituts. Són idees que valen la pena i que, precisament, el Servei educatiu del Kursaal (bravo!) impulsa de manera generosa i eficient. Eficient sí: també en això el Kursaal és més que un teatre. Coordina professors, elabora materials, busca els assaigs...  i la fi resulta que els nostres alumnes no han hagut d'"estudiar" què és l'òpera ni tampoc "anar a" l'òpera. Aquests nois i noies "han fet" òpera! I encara que no hauran vist la magnífica exposició d'Amat-Piniella al Casino, encara que falten anys perquè s'acostin al K.L Reich, encara que potser badallaran quan temps a venir el mestre de socials els expliqui un segle XX convuls, la veritat és que totes les hores passades entre filferrades i bambolines del Kursaal són el primer i millor pas d'una formació que prova de ser completa. Emocions que eduquen. Preservem-ne els recursos i, sobretot, que els promotors no perdin mai la il·lusió que batega rera cada proposta! Perquè deixa petjada.

Publicat avui a ManresaInfo

La foto és del mateix Servei Educatiu del Kursaal que, al fèisbuc, n'han penjat 32 de diferents per a goig de tots els participants. L'oreneta que hi apareix a la dreta és un jove valor del Catà: Hidaya Hafdi. Canta, balla i interpreta. Inoblidable, tot plegat!

Dels sous extraordinaris d'en Todó

Em sembla que era el juliol de l'any passat que el ministre espanyol d'economia va decretar que cap dels directius dels bancs que funcionessin amb diners del FROP podria percebre més de 300.000€ a l'any. Els mateixos dies s'informava que era Adolf Todó el més afectat per la mesura. Adolf Todó i Rovira! Fill de Castellbell i el Vilar -de la Bauma, per ser exactes- vaig viure quasi en directe el seu nomenament com a director general de la difunta CaixaManresa. I d'allà a CatalunyaCaixa, fins ahir mateix! El cas és que l'home, amb dades de febrer 2012, tenia una remuneració més que notable, d'autèntic directiu bancari: 1.550.000€ a l'any. I és clar, aleshores que van dir que li abaixaven fins a "només" 300.000, tothom va sucar-hi pa!

Gairebé un any després en Todó torna a ser notícia. El seu relleu a la presidència de CatalunyaCaixa va apariat a una indemnització de 600.000€. Les formes del relleu amb la Generalitat, el perfi del substitut o el futur de l'entitat semblen quedar minimitzades al costat de la xifra. 600.000€ i, poca broma, uns hipotètics 3,4 milions d'euros com a complement de pensió. Hipotètics perquè, a darrera hora, el ministre d'Economia de Guindos sembla que vol impedir que es facin efectius -una mesura novedosa si tenim presents els 88M d'€ que es va embutxacar Alfredo Sáenz en plegar del Santander o els 53 que es va endur Ignacio Goirogolzarri en plegar del BBVA... abans d'anar a presidir Bankia!

Però tornem amb en Todó. Es miri per on se miri, aquest final s'acompanya d'unes xifres més que considerables. Ara bé, allò més sorprenent és que ara tothom en parli amb tota la catxassa, sense filar prim. I a mi el què em fa patir no és tant la xifra -totes aquestes xifres són immorals i ho serien ni que les dividíssim per la meitat i encara les tornéssim a dividir. No, allò que em temo és que al darrera de la indignació manifesta, s'hi barreja una estranya morbositat, a mig camí de l'enveja i fins d'un punt d'admiració. Que ja l'hem oblidat com a pregoner de les Festes de la Llum el 2011? I convidat pel tripartit manresà! L'elogi de l'emprenedoria: quin entusiasme més devot a la sala!! Ara en canvi, ja es veu que l'home ha perdut la seva estrella i tothom s'hi veu amb cor. ¿O no és amb malícia que des del twitter hom li recepta el seu propi xarop? Sí, sí, "pensar menys amb els drets i més amb els deures". Saber recomençar. Saber reinventar-se si cal...

I doncs sí, en Todó ja ha perdut el respecte. Però encara fa enveja. Per això, rabejar-se en la reducció de la milionada amb què esperava plegar no m'aconsola de res. Al contrari, em confirma els meus temors. Perquè durant massa anys ningú ha qüestionat cap xifra; de fet, com més grossa, millor. Acríticament vam acceptar que els diners passaven de ser eina a ser objectiu. Que els projectes serien individuals -a majors beneficis, major benestar. I doncs que els projectes comunitaris eren poc ambiciosos, per no dir directament improductius. I que al capdavall, la desigualtat era inevitable... Tot de valors històricament conservadors -propietat, privacitat, superioritat- que campaven sense gairebé resposta.

Acabo: vaig llegir un dia que la crisi d'avui no és només econòmica sinó, sobretot, ideològica. Hi estic d'acord. Des de l'esquerra, hi hauríem de rumiar llargament. Encara més si hem de ser al darrera del futur país! Perquè no n'hi ha prou amb enviar quatre twitters sobre la magnitud dels sous d'en Todó, indignar-nos o fer-ne conyeta de cafè. S'imposa, amb tota la modèstia, corregir bona part del sistema de valors que els darrers vint anys hem abraçat. I el primer de tots, de debò, el dels diners.

-La foto, del dia 10 d'aquest mes, la va publicar "La Vanguardia" i la repesco perquè recull el Todó més pletòric, curosament mal afaitat i amb la pell coppertonejada, com dient, "demà m'afaitareu!".

Plantilles per decret, una polèmica interessant

Digueu-me agosarat, però és que no me'n sé estar. I això que aquests dies, discretament, m'he retingut de publicar-lo. Però ha passat una setmana sencera i em penso que cal animar criteris i posicionaments. Recordeu, fa vuit dies, a l'Ara criatures? Vaig agrair molt la columna d'en Jaume Cela & Juli Palou, perquè em va semblar que hi tocava. Que contra tota mena d'apriorismes, planteja un tema important: les plantilles, és clar, i qui pot participar a elaborar-les. I de retop -però no menys important!- qui construeix els projectes educatius de cada escola, qui els desenvolupa i qui els vetlla. El paper del claustre, el de la direcció i fins el de la inspecció educativa. I bé, que no siguin els nostres temors aquells qui condueixin el debat. Perquè, això em sembla clar, avui la varietat de centres és elevada. I només pensant en projectes singulars em penso que podem avançar. Això i, honestament, assenyalar allò que ja no rutlla, és clar. Sene distinció jeràrquica. Sense paternalismes tampoc. No fos cas que al capdavall esdevinguéssim còmplices d'allò que denunciem! Acabo: en aquest tema seria bo establir acords i, és clar, evitar perversions. Jo des d'ara m'hi arromango...

Plantilles per decret

Ens ha arribat que el departament d’Ensenyament està negociant amb els sindicats el nou decret de plantilles dels centres públics. Sembla que es vol reconèixer el grau d’autonomia necessari perquè cada centre tingui la possibilitat de dissenyar perfils docents que responguin a les seves necessitats. Fins ara es feia amb comptagotes, però ara es vol obrir més l’aixeta. Trobem encertades les iniciatives que respecten l’autonomia dels centres en tots els terrenys, perquè les escoles i els instituts són diferents i les diferències s’expliciten en els projectes educatius i en el dia adia. Convé, per tant, poder tenir gent disposada a respondre a aquestes diferències.

La polèmica estarà en qui determinarà aquests perfils. La resposta és, per nosaltres, evident: els equips directius. Els components d’aquests equips haurien de ser les persones més idònies per motius diversos. El primer és que l’equip directiu ha elaborat i presentat un projecte de direcció que concreta les línies generals del projecte educatiu de l’escola. No oblidem que aquest projecte l’elabora la comunitat educativa i que els equips directius són les persones que en primera instància la representen. Si hi ha discrepàncies entre els seus componentss’hauria d’activar la participació entre els diferents membres i estaments que la formen i, si cal, prendre decisions per impedir que l’activitat educativa s’estanqui. Hi ha qui d’això en diu manar. Si convé, s’ha de manar.

El segon motiu és que les persones que formen els equips directius sovint són persones que treballen al centre des de fa temps i, per tant, coneixen les necessitats reals i saben què poden proposar i què seria millor deixar per a un altre moment. El tercer motiu sorgeix d’una realitat que hem constatat anteriorment: cada dia més, la societat va acceptant que no totes les escoles i instituts són iguals, i que

aquestes diferències són positives si es reconeixen els punts febles i els forts de cada centre. I qui més els hauria de conèixer són els equips directius i, per tant, podrien proposar els perfils docents amb prou seguretat.

Seria molt important, doncs, que s’arribés a un acord en aquest punt tan sensible per al sistema, i que s’arbitressin les mesures necessàries per evitar possibles perversions en aquests processos.

Jaume Cela & Juli Palou

La foto correspon al claustre del meu centre, el Guillem Catà. Molts i diversos, i amb molta feina per fer!

Tornem a sortir al carrer

El 22 de maig hagués fet l'any: dijous, com aleshores, a les 6 de la tarda hi va haver concentració davant Crist Rei, al Passeig reclamant la prioritat de l'educació. Contra la llei Wert i contra les retallades. Manifestant que l'educació és la millor eina d'emancipació individual i de cohesió social que tenim. Tot plegat, tres centenars de samarretes grogues (mestres, alguns pares i alumnes...). Això i fins potser un punt de cansament: al matí, al Catà, la vaga va passar de puntetes i l'absència més gran va ser la dels nois i noies. I és que han estat sis vagues en sis anys -quatre pel conseller Maragall, dues per la consellera Rigau. I encara hi podem sumar les dues vagues generals de l'any passat...  Em fa l'efecte que hauríem de fer propostes una mica més agosarades -més imaginatives, més sorprenents. Els motius no desapareixen -més hores lectives, més nanos per classe, menor cobertura de substitucions- i a sobre el ministre Wert s'esforça per donar-nos un tracte singular -contra el català, contra les competències de la LEC.  Però precisament perquè les condicions del servei de cap manera milloren, m'estimaria més canviar la rutina i provar també aquí de ser pedagògic. Perquè no és la defensa d'un tros del sou ni d'un horari laboral extraordinari allò que em mou. És sumar criteris a favor d'una educació de qualitat. Compromesa i participativa, fins en la reivindicació. Si no ho fem així, em temo que anirem perdent bufera...

Un calendari que es fa urgent

Després de valorar els resultats de la cimera d'ahir a Palau, em penso que cal que tots plegats prenguem una major embranzida. Altrament hi ha el risc que ens perdem en formalismes. Al capdavall, d'una trobada d'aquestra magnitud bé caldria esperar-ne alguna cosa més que un resum del camí recorregut i la constatació que la majoria per la consulta segueix intacta. Intacta per fer què? I a quin preu? Jo no seria partidari de més dilacions, i encara menys si aquell que les reclama és un rocambolesc PSC, distret i confús entre les manifestes incomoditats de Pere Navarro i l'artilleria real de la companya Chacón. Que es resumeix en un "que Déu els faci bons" i, en acabat, tirar milles. Perquè cal accelerar els esdeveniments i plantejar un calendari amb urgència, tal i com plantejava dijous passat en Joan Manuel Tresserras a l'Ara: L'enigma del calendari. Si fa sis dies era un text premonitori, avui és de lectura imprescindible.

L'enigma del calendari

Junqueras és, al costat del president Mas, la peça decisiva del tauler en l'actual conjuntura política catalana. N'hi ha moltes més, esclar. Però aquest episodi té dos protagonistes principals. Junqueras és el gran pedagog que permet a molta gent fer-se una idea entenedora d'on som com a país, i en quina posició se situa cadascú. Tria temes, focalitza l'atenció. Reitera les idees principals. Assenyala els símptomes per aventurar-ne les causes. Els mitjans són l'aula -sovint involuntària- des d'on proporciona els elements d'interpretació. Uns mapes. Unes dades. Unes fletxes. Una subratllada. Una afirmació contundent. Una pregunta feta amb vehemència. "Que ens tornin el que ens deuen!" "Vostès, autonomistes que volen urgentment uns pressupostos, tinguin el coratge d'explicar a la societat catalana què retallarien". I els silencis dels que ho denuncien pràcticament tot, però no es comprometen gairebé mai a actuar en positiu en res, li reforcen l'argument al professor de mirada complexa i desconcertant. El que parla sense papers però té el PowerPoint interior permanentment encès.

El paper del president, en canvi, tot i el lideratge fonamental exercit després de l'Onze de Setembre passat i fins a les eleccions del novembre, sembla més condicionat pel seu càrrec i les exigències que en deriven que no pas per la seva pròpia personalitat política. Una acció de govern desplegada en condicions tan difícils resulta inevitablement poc agraïda. Però tampoc no hi ha hagut gaire capacitat de construir projecte. Potser per això, fins ara, les virtuts que Mas ha procurat exhibir han estat més aviat la del rigor a l'hora d'explicar la pròpia posició de feblesa -seva, del Govern i del país-, i la de la coherència personal en el compromís que no hi haurà marxa enrere en el dret a decidir. Però aquell lideratge que despuntava a finals de setembre del 2012 només apareix esporàdicament. I davant dels reptes de la crisi, no s'ha presentat cap gran proposta econòmica que activi la confiança en un futur més engrescador. Podem agrair un Govern sense pirotècnia emmascaradora, però també lamentar que no hi hagi una estratègia que apunti més enllà de la simple supervivència i d'anar aguantant. Més soroll que no pas música.

Mentrestant, l'Estat juga amb les blanques i les negres. Utilitza els sostres de dèficit com si fossin paraigües del seu armari particular. Inventa regles, incompleix acords, profereix llocs comuns insubstancials. Procura desmantellar reputacions, mentre amaga els sobres. Més que política, té obsessions. I malgrat ser la riota dels fòrums internacionals per la seva penosa inconsistència, manté una actitud d'intransigència i un to desafiant quan s'enfronta a la demanda catalana de decidir i de gestionar els propis recursos. El diàleg i el pacte que alguns demanen, ¿amb qui s'ha d'acordar? En quines condicions?

El seguiment de l'actualitat ens aboca a la redundància, a la reiteració dels desencontres. Sentències, advertiments, menyspreu, distorsions interessades, declaracions manicomials... Però vam convenir que el full de ruta català procuraria explorar totes les possibilitats de diàleg i d'empara legal per a una consulta. Que provaríem d'acollir-nos a les possibilitats constitucionals, les del marc legal vigent o les de la legislació en procés al Parlament de Catalunya. Que buscaríem intel·ligència, voluntat política, respecte democràtic, algun rastre de complicitat per facilitar les coses. Tanmateix, la negativa, l'amenaça i la prohibició són l'única resposta obtinguda. Les posicions, entre el catalanisme desacomplexat i l'espanyolisme mononacional, són cada vegada més distants. I res no fa pensar que les coses puguin canviar.

En aquestes condicions, ¿qui aposta encara per un gran acord d'exaltació democràtica? ¿O de bon veïnatge i complicitat com correspondria als qui esperen construir un futur de respecte mutu i d'estreta cooperació? ¿Potser els de l'Upper Diagonal que van xiular Mas al Godó? La sensació és que cal efectivament explorar totes les vies legals, però el més ràpidament possible. El temps ens va en contra. Ens cal posar a punt l'Agència Tributària pròpia. I posar data a la consulta. I, quan rebem la negació definitiva anunciada, establir la data per dir prou. I és l'establiment d'aquesta data -la que tancarà els preliminars- la decisió més important que ha de prendre el president Mas en relació al "procés". Aquest és el veritable enigma del calendari polític. I estic convençut que abans de final d'any ens serà revelat.

Joan Manuel Tresserras

Ara, 2 de maig de 2013

La foto és del juny de 2012, a Lleida, en una convocatòria de l'ANC. Els temps s'han accelerat, i no ens podem quedar enrera.

Barthes i les noves mitologies (confessió)

"Em fa l'efecte que l'automòbil és en els nostres dies l'equivalent força exacte de les grans catedrals gòtiques. Vull dir que constitueix una gran creació de l'època, concebut apassionadament per artistes desconeguts, i que es consumeix a través de la seva imatge, encara que no tant pel seu ús, per un poble sencer que s'apropia, en ell, d'un objecte absolutament màgic".

El text és un fragment del llibre "Mitologías" de Roland Barthes, i es va publicar el 1957, fa més de cinquanta anys! La meva filla C. el fa córrer en una versió castellana de l'editorial Siglo XXI i ara, al capítol de "El nuevo Citroën", em fa notar l'absoluta vigència de la tesi. Tradueixo sense manies al català:

"El nou Citroën cau magníficament del cel pel fet que es presenta, abans que res, com un objecte  superlatiu. Cal no perdre de vista que l'objecte és el millor missatger d'allò sobrenatural: s'hi troba fàcilment, i a la vegada, perfecció i absència d'origen, conclusió i lluentor, transformació de la vida en matèria (la matèria és molt més màgica que la vida) i, per dir-ho en una paraula, en l'objecte s'hi troba un silenci que pertany a l'ordre d'allò meravellós. "La deessa" (joc de paraules de l'original francès: "la voiture" de Citroën, és "la" DS19, deessa, doncs: divinitat) té tots els caràcters d'un dels objetes que han davallat d'un altre univers (...) per això la gent s'interessa més per les seves línies que no pas en la seva substància (...) una veritable exaltació del vidre, i on la xapa tot just fa de base (...) fins el punt que la D.S. pot marcar un canvi en la mitologia automobilista". 

Barthes conclou, irònic, que si fins ara el cotxe es vinculava a "la bestialitat de la potència", amb el D.S. esdevé "més espiritual" i al darrer paràgraf descriu com el vehicle es prostitueix ràpidament a les sales d'exposició, quan "es toca la xapa i les seves juntes, es palpen els farcits, es proven els seus seients, se n'acaronen les portes i es grapegen els coixins; cara al volant hom simula conduir amb tot el cos. Ara l'objecte és totalment prostituït, apropiat: vingut del cel de Metròpolis, en un quart d'hora la "deessa" ha estat mediatitzada i compleix, en aquest exorcisme, el gest específic de la promoció petitburgesa".

I és aleshores que C. em demana com era aquest DS19 de la Citroën amb qui Barthes s'acarnissa. El DS19! Aquí en dèiem un "tiburón" i només el trobàvem als càmpings de platja de finals dels seixantes.  Però, per ventilar sense manies el dubte automobilístic de la meva filla i assumir davant els seus ulls de sociòloga la meva indissimulable militància petitburgesa, li ensenyo la foto que fa sis o set anys... ella mateixa em va fer a Berlín. Patètic, sí. El pare vora una DS19 que mai tindrà! Però objecte superlatiu, eh? Catedral contemporània, exaltació de la línia, bellesa pura sobre rodes...

Meteodansa (el què compta és el procés)

Demà divendres, a les 9 del vespre, s'estrena al teatre Kursaal l'espectacle Meteodansa, una creació que relaciona el moviment i la música per tal de presentar els fenomens metereològics més extrems. La proposta, nascuda sota el paraigua "Fem dansa!", mou fins a més de 200 nois i noies de sis centres educatius, de Sant Vicenç de Castellet, de Sallent i de Cardona, i tres més de Manresa -Cal Gravat, Oms i de Prat i Guillem Catà. Tots ells, al costat de quatre ballarins professionals, "provaran de fer-nos viure les emocions i sensacions d'aquests fenòmens metereològics, que anirà explicant el popular metereòleg Alfred Rodríguez Picó". Per tal d'arribar al màxim de gent, els preus són populars -7 euros- i hi haurà una altra funció el dissabte, a les sis de la tarda.

Però si explico tot això no és pas per fer un anunci o bé elogiar un resultat que encara no hem vist. No. Allò que voldria remarcar avui, el dia abans de l'estrena. és que la millor feina és precisament la feina que s'ha fet fins ara. El procés per arribar-hi. Perquè tots aquests nois i noies han fet un treball previ intens, amb un conjunt de coreògrafs que han passat pels centres en un total de vuit sessions. I quins corèografs! La Rosa, la professora de música de l'Institut Guillem Catà -allà on treballo fent classes de llengua i literatura- m'hi va convidar a passar. I ve-t'ho aquí que entro al gimnàs i em trobo la Montse Colomé amb quinze criatures de quart d'ESO! Es-pec-ta-cu-lar! La Montse Colomé, corèografa de currículum espaterrant, la que ha treballat amb Comediants i amb Carles Santos, amb el Teatre Lliure, Teatre Nacional de Catalunya, al Liceu. Amb els millors esbarts. O en la direcció de grans esdeveniments -els Jocs Olímpics de Barcelona'92; Expo Sevilla, Expo Lisboa...- Fins va pensar la inauguració del Kursaal a Manresa el 2007!

I doncs, sense més preàmbuls, la Montse i el seu equip -gran equip!- van aconseguir que tots aquells nois i noies des del primer dia trenquessin l'encarcarament i s'impliquessin en aquell espectacle nou. Que ballessin i sentissin la música. Que participessin del projecte i se l'anessin sentint seu encara que ni el coneixien complet ni el podrien veure sencer fins els assajos finals d'ahir. ¿Puc testimoniar que han estat vuit sessions fantàstiques? I estic convençut que ara, precisament quan el curs s'acaba i per ells s'acaba també l'ESO, les vuit sessions presidiran part del seu imaginari juvenil. Perquè han aconseguit el més difícil, que és lliurar-se a un projecte. No passa gaire als instituts, per no dir que en algun cas haurà estat aproximadament el primer cop. Quinze nois i noies movent-se al ritme d'una música nova per ells, absolutament diferent al què escolten, al què ballen, al què fem cada dia de cada dia a l'institut. I només per això haurà valgut la pena tot l'esforç del cicle, d'aquest "Fem dansa!", d'aquest Meteodansa que demà s'estrena i que, ben mirat, hores d'ara ja ha obtingut bona part dels seus objectius. Treball en equip, continuïtat, passió i alhora rigor. Creació i talent. Compromís.... Si a més a més demà funciona -que funcionarà!- serà un plaer complet. Emocionant. Educatiu. Inoblidable.

La foto és postalera, del darrer dels vuit assaigs al gimnàs de l'Institut Guillem Catà de Manresa. Però m'agrada perquè al costat de l'equip de coreògrafs hi reconec, aplegats per un objectiu, els més diversos alumnes de quart. I a mi m'ha anat molt bé de veure-ho!

Escrit el 3 a la nit: 
I sí, l'estrena ha funcionat, i molt. En acabat, sota l'escenari, abraçades amb Montse Colomé i David Pintó, davant la presència de l'alcalde, regidors i MHC de Cultura. Invertir en Cultura i Educació està clar que val la pena! 

Qui no coneix les bessones Clotet?

El número 287 de El Pou de la gallina ja va sortir per Sant Jordi. Vint-i-sis anys de regularitat mensual, com un miracle. Ahir dimarts es van lliurar els premis de l'any -Pere-Joasn Cardona, fra Valentí Serra i Josep Maria Mata- i la revista ja és a tots els quioscs i bústies. No res, que ja som maig. A la secció "Qui no coneix...?", hi trobareu les bessones Clotet. Muntsa i Teresa, Teresa i Muntsa, dibuixades per Maria Picasso. Unes bessones moooolt bessones. Tothora plegades, són incansables i bregoses, i hom diria que mai no es cremen. I que per molts anys, eh? Segur que les recordeu!

Les bessones Clotet,

inífugues i incombustibles

Ara que aquesta secció fa un any, bé calia fer un extra. I l’hem fet duplicant protagonista: qui no les coneix? No en són una, que en són dues. Les germanes Clotet! Muntsa i Maria Teresa. Bessones. Més bessones, impossible. I és que de petites eren calcades i, amb el pare sastre i modista la mare... mudades i duplicades. Del parvulari a vuitè, més de deu anys confonent els mestres de l’Oms i de Prat!. Després es van fer grans, però se’n feren en paral·lel i hom les veia a l’Esbart, i a Xàldiga, ballant sardanes, als geganters o bé als Carlins. Aquí i allà, amb gustos i fesomia en comú. Si no n’estaves al cas, et semblava descobrir una noia amb el do de la ubiqüitat. O si, sobtadament, la descoberta era conjunta, podies dubtar de la percepció exterior, com als acudits amb ressaca. Només la universitat divergí la trajectòria –acumulant llicenciatures: l’una de geologia i polítiques; l’altra de psicologia i de pedagogia. I tot i que el temps i els itineraris vitals per força han estat diferents, encara avui comparteixen si no la llar, almenys el destí laboral! Poca broma perquè no és fàcil, aconseguir plaça a la Diputació de Barcelona, de primer l’una aquí, després l’altra allà... i al cap del temps retrobar-se al mateix departament. I no em demaneu com s’ho han fet però, avui, treballen en taules de costat al servei de Joventut! Incansables i belluguets, encara les veureu ballar amb els Picapolls. Són, sobretot, dues dones de caràcter, sempre amb la pólvora seca! No les havíeu vist mai? Vinga home, féu un parell de barreges i torneu al Correfoc: allà enmig de fum i sofre les tornareu a trobar!