dijous, 4 d’abril de 2013

Qui no coneix Josep Emili Puig?

Ahir dimecres es va presentar el núm. 286 de El Pou de la gallina, corresponent al mes d'abril. Al Centre Cultural del Casino, amb un debat a l'entorn del bàsquet, si és que debat queda per una portada que anuncia "El Bàsquet Manresa, a la corda fluixa". En fi, al mateix número hi publiquem, amb il·lustració de Maria Picassó, un altre "Qui no coneix...", secció que ara mateix compleix un any. Aquest cop va dedicada a Josep Emili Puig. Aparellador, muntanyenc, independentista i d'esquerres: mai no para! Per mi és gairebé de família: el teniu present, oi?

Josep Emili Puig,
cims i estelades

A primer cop d’ull sorprèn per l’alçada, sí. En Josep Emili Puig va fer la “mili” a marina ben bé per un parell de centímetres, els que superen el metre i mig reglamentari a l’exèrcit espanyol. Però per l’alçada no queda, perquè el Josep Emili Puig és un home franc i directe, que no gasta embuts. Que no vol dir mal geni, tampoc, sinó tot el contrari: té el punt d’afabilitat necessària per fer que les coses rutllin. I en fa rutllar moltes! Segur que el recordeu, ara mateix, darrera una paradeta de l’Assemblea Nacional Catalana, desplegant estelades monumentals arreu del Bages o fent el predicot en un o altre poble. Independentista de fa més de trenta anys, després del pas pel PSAN i per Nacionalistes d’Esquerra i fins per l’Esquerra Nacionalista de Manresa, en fa quinze que va decidir treballar sense cap altre carnet que no sigui el del propi compromís. I encara avui no ha parat de sirgar!. A l’ANC o a l’ADF, o al Centre Excursionista de la Comarca del Bages! A tot arreu és bo per donar un cop de mà. I el trobareu que va a marcar una cursa i, en acabat, encara distribueix ganyips entre els participants! Aparellador de professió –ara se’n diu arquitecte tècnic- ha recorregut tots els cims del país i fins d’altres d’arreu del món. I per alts que siguin, se’n surt sempre amb actituds austeres, alimentació moderada i un “tant com puc”. I doncs, aquest fill de Castellbell i el Vilar arribarà enguany a la seixantena, que ningú no ho diria. I com que estima la llibertat de pobles i persones, rera els seus ulls claríssims encara hi veiem bategar el seu compromís per canviar, sinó el món, almenys el seu entorn.

1 comentari:

  1. Potser sonara queco peró m'ha emocionat. Em sento molt orgullosa de ser-ne la germana amb qui de petit va jugar a tothora..., i de gran m'ha seguit acompanyant tot i la distància.Aquest escrit el descriu molt bé tot i algunes imprecisions..., bé el millor la emoció i orgull que m'ha fet sentir, el més graciós el dibuix.....

    ResponElimina