El Quiosc del Quimet

La concessió del Quiosc del Quimet a Manresa ha estat un daltabaix: per mil euros de diferència canvia de mans, després de tres generacions i vuitanta anys de servei de la família García-Comas. La resposta no s'ha fet esperar, en forma de twits, recollida de signatures i fins i tot concentracions...   perquè el Quimet ha estat sempre més que un quiosc del Passeig de Manresa. N'era, per antonomàsia, "el Quiosc". I amb tot, després d'haver passat dotze anys pel govern municipal de la ciutat, l'experiència em diu que això ja no té adob. Que el nou concessionari té tres anys al davant i que en Jep i tota la colla del quiosc hauran de prendre paciència, que si de cas serà aleshores que ho hauran de tornar a provar. Perquè ara, avui, el mal ja està fet, i era a les bases del concurs que s'havia de recollir la valoració de l'experiència o aquells intangibles que fonamenten la ciutat (sí, sí, intangibles: mireu de parlar-n'hi a un interventor i ja m'ho direu: sé de què parlo!). Sigui com sigui, avui he llegit l'article rodó que el Quimet necessitava. El signa en Josep Maria Oliva a Regió-7 i, passada una entrada de cavall contra política i ajuntaments, diu així:

"Fa 80 anys que la família del Jep Garcia explota aquell quiosc del Passeig que porta el nom del seu pare. El Quiosc del Quimet és un símbol de Manresa que en mans d'un altre concessionari deixarà de ser-ho perquè perdrà el caràcter que li ha donat la persona que l'ha regentat durant tant temps i l'ambient que ha creat a seu entorn. L'estructura seguirà en peu i el servei continuarà; quan un foraster s'hi aturi a fer el got i a prendre la fresca res li farà pensar que allò abans havia estat una altra cosa, però els manresans, que, més enllà de la seva pura funció material, el teníem com un referent dels nostres estius, sentirem que hem perdut un altre senyal d'identitat de la nostra ciutat. I tot plegat per mil miserables euros de diferència en un concurs per a la concessió municipal del quiosc en què la tradició no era cap mèrit i on l'única cosa que comptava eren els diners, però d'aquestes misèries no se'n parla als discursos. L'arrelament a la ciutat de la família Garcia-Comas, la seva llarga trajectòria al món de l'hostaleria, l'afecte que s'han guanyat al llarg dels anys... tot això no compta per res. S'imposa la fredor de la normativa -d'una normativa feta per algú que només entén de números- i l'Ajuntament s'ho mira tan indiferent com si fos un ministeri i amb la mateixa distància com si estigués a Brussel·les. De què ens serveix la seva proximitat física? On és la impliació dels qui el governen amb la nostra realitat social? On és la seva defensa del que ens queda de comerços i locals genuïns abans que tot siguin nous, provisionals i despersonalitzats? Per fer funcionar Manresa com un engranatge administratiu en tindríem prou amb un equip de funcionaris. Però per redactar i aplicar les normes amb una certa sensibilitat i un cert criteri calen uns polítics que hi vagin una mica. Com poden redreçar una ciutat si els desborda un quiosc?"

La foto l'ha penjada a twitter Eduard Font. Gràcies!  I la pregunta final la clava en Josep Maria Oliva, i ja recomano que se la facin tots els responsables municipals. No és tant una qüestió de partits com "de tocar-hi". Encara que costi, i de debò que costa molt.