divendres, 12 d’abril de 2013

Qui vol pares a l'escola?

Va ser aquest dilluns que "el Periódico" publicava a primera pàgina -i de la 2 a la 4, editorial inclosa!- que "els pares no van a l'escola". La idea provenia dels índexs de participació a les eleccions per a la renovació dels Consells Escolars, amb una mitjana del 9,6%. En la perspectiva de secundària, que vindria ser la meva lliga, els índexs empitjoren encara més (!), i els darrers anys només saben descendre. 3,4% de participació el 2008, 3,1% el 2010 i finalment el 2,6% del 2012...

I bé, el titular m'amoïna, perquè no em sembla que un centre educatiu pugui funcionar sense la participació de pares i mares. Sense la seva implicació és difícil aconseguir resultats no diré acadèmics -que també- però sobretot educatius. En qualsevol cas, l'índex de participació electoral no em sembla especialment "la" catàstrofe definitiva sinó tot just l'indicador que alguna cosa falla... i no exclusivament de part dels pares.

Perquè la qüestió no és tant un índex de participació electoral sinó aquest sentiment que els pares i les mares a l'escola no hi fan res. O no hi poden fer res. O no hi han de fer res. Sentiment que el propi ministre espanyol ja s'encarrega de fer notar quan posa en entredit el futur dels consells escolars. O sensació que es perpetua quan, a la pràctica, també és cert que aquests consells escolars han esdevingut un aparador de l'activitat dels centres. Un espai per retre comptes -i encara, a vegades, de puntetes. Però poca cosa més.

Des de "el Periódico" aleshores posen sobre la taula d'altres arguments que em semblen desencertats: que si la supressió de la sisena hora, que si l'horari intensiu a secundària... No em sembla que cap d'aquests fets hagi desactivat o desincentivat la participació dels progenitors en l'etapa escolar dels seus fills. No és aquest el motiu.

Senzillament, em sembla que pares i mares rarament han format part dels projectes educatius dels nostres centres. S'hi compta, és clar, per a les quotes i fins per gestionar alguns seveis paral·lels -menjadors, repàs, compra de llibres... Una funció utilitària que es repeteix en l'àmbit familiar: voldríem trobar els pares quan hi ha un problema, quan l'alumne n'ha fet una de grossa o senzillament al final del trimestre convenim que no aprofita prou el temps. Però en general ni mestres ni juntes directives, tenim o tenen present la necessària complicitat dels pares i mares en el procés educatiu.

Més aviat el contrari. Amb tota l'autocrítica que convingui, em fa tot l'efecte que una participació gaire entusiasta seria viscuda com una competència. I a poc a poc, els uns s'acomoden a delegar tota la responsabilitat educativa i els altres a treballar les seves asignatures des d'una professionalitat que es vol inqüestionable. I, amb tot el respecte per companys, pares i alumnes, diria que no anem bé... i que hi hauríem de rumiar seriosament, perquè això no s'arregla amb una bona campanya publicitària.

En continuarem parlant, però de tant en tant també m'agrada constatar que els pares s'involucren en la vida dels centres. En els seus continguts i, també, els seus problemes. Hi ha exemples que fan delir. O ahir mateix, a la tarda, a l'escola Pompeu Fabra de El Pont de Vilomara: més de tres-cents veïns reclamant unes obres empantanagades poc abans d'enllestir-se. El departament no paga, la constructora s'arronsa i ara mateix l'obra es malmet. Qui es queixa? Ajuntament i mestres és clar! Però són els pares els que surten al carrer per fer-se escoltar. I fan molt bé.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada