dilluns, 29 d’abril de 2013

Uns altres instituts són possibles

Des del passat mes d'agost, a Manresa funciona el col·lectiu Una altra educació és possible. Vam començar amb un exercici tan senzill com organitzar el passi de la pel·lícula La educación prohibida i des d'aleshores no hem parat: més pel·lícules amb CineClub (Solo es el principio, Entre maestros...) i també tot de xerrades, sempre amb la voluntat de repensar coses. No som defensors de cap model educatiu ni tenim un discurs ideològic concret. El col·lectiu tampoc forma part de cap organització, partit o sindicat. I doncs no pretenem convèncer ningú de res, simplement volem qüestionar l'educació que tenim, i plantejar-nos com la podríem millorar o canviar.

I la resposta fins ara ha estat molt bona. D'una banda, constatem inquietud per tot allò relacionat amb l'educació, una inquietud de pares i mares, d'estudiants, d'educadors. I encara més, diríem que aquestes ganes de repensar l'educació no només es perceben des de les etapes infantil i primària sinó, també, adreçades als nostres adolescents i, doncs, als instituts de secundària. Per això la setmana passada, al Centre cultural del Casino, vam programar una xerrada per tal de presentar dues experiències d'instituts que han introduït canvis en el model organitzatiu per tal de millorar l'educació dels nois i noies. Els ponents van ser Neus Baches, la primera directora de l'institut de Sils, i David Atzet, del SINS Cardener, a Sant Joan de Vilatorrada. Vam ser vora setanta persones, i dels dos discursos i el debat posterior, va semblar clar que els professors de secundària avui ja no podem ser només transmissors de coneixement. Que valia la pena provar de trencar l'encotillament dels horaris convencionals i el mosaic d'assignatures que reben els nostres alumnes bon punt són a l'institut quan comencen l'ESO. A Sils, per exemple, avaluen per àmbits, habilitats, projecte, tutoria i tallers!

No cal dir, doncs, que el col·loqui final va ser molt interessant, especialment perquè Neus Baches va encoratjar a tots els docents a introduir canvis. Sense manies. "És clar que és millor formalitzar un nucli impulsor al centre, i treballar per projectes a quatre anys vista. Però tampoc cal esperar a tenir-ho tot: a vegades n'hi ha prou amb canviar el paper del professor en acompanyant i ajuda a reflexionar a l'alumne, el "com ho faries tu això?" Proposar-se un projecrte per trimestre i acostumar.-nos a practicar tota l'autonomia de què podem disposar". Autonomia, sí, molta més de la què sembla. I en la perspectiva d'uns resultats estimulants. Si més no els equips docents, malgrat l'esforç que l'operació reclama, semblen destil·lar satisfacció.

Hi va haver moltes més coses, és clar, i segur que discutides i discutibles:  "No existeixen els nivells mínims", "només treballem amb grups heterogenis" o "Cal prioritzar els aprenentatges significatius" (...) "el treball grupal" i "la cessió de poder als alumnes"... Tot això i més, fins fer curtes les dues hores de la sessió. Ens en van quedar prou ganes per tornar-hi i, de cara a la tardor, pensar en una sessió més llarga, amb material per treballar el funcionament, l'organització horària o noves metodologies pedagògiques que, ara mateix, poden ser una bona sortida al neguit dels nostres instituts d'ESO.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada