dilluns, 30 d’abril de 2012

Jocs florals, encara

Dijous passat, al vespre, l'institut Guillem Catà vam fer una nova edició dels Jocs florals, i ho vam fer en un acte públic, a l'Auditori de la Fundació CaixaManresa, que va quedar ple a vessar. I ara direu "tot just setanta minuts organitzats a l'entorn d'uns premis i un seguit de cançons, no gran cosa més". D'acord. Però d'una utilitat tan extraordinària que paga la pena de rumiar-hi. Per defensar-ne la vigència i, si ho voleu, per compartir-ne els beneficis.

En primer lloc vam commemorar el centenari de Pere Calders. L'actriu Alícia Puertas va fer una lectura dramatitzada del conte Pedagogia activa que potser no tothom va entende però que va captivar tot el públic. Emoció i triomf de l'espectacle. 170 ànimes mudes, pendents del gest i la paraula, de la bellesa.

En segon lloc, un cor i uns músics. Un concert repartit per tot l'acte, assajat durant setmanes, amb trenta veus, deu flautes i encara guitarres, baix, tible, cajón i el que hagués convingut. Des del Cant de la Senyera fins a Els Segadors, passant per Som la katalana tribu: que cada cançó fos un himne i que tothom ho sabés. Cantar i ganes de cantar. Aplaudiments a desdir. I 170 ànimes que, per un moment, se senten comunitat.

En tercer lloc, uns jocs florals per a tothom.  Amb premis literaris, amb premis de còmics i fins amb premis de curtmetratges casolans. Amb accèssits. Amb participació. No guanya tothom, entesos. Però s'emporten roses i llibres tota mena de nanos, els previsibles i els que no ho és tant. I és clar que també hi deuen haver desenganys, però la festa continua, i a l'escenari encara hi ha un moment per rebre tots els nouvinguts que reciten el Sant Jordi té una rosa... de Sagarra en ucraïnès i en urdú, en àrab i xinès, en fula, en romanès, en anglès... El goig de la diversitat del món i alhora, la festa de la llengua catalana, que és la que triem en l'espai comú.

En acabat l'hora es fa curta. Hi ha discurs del president de l'Ampa, de la directora, també del regidor d'Ensenyament. Hom parla de la cultura i de l'esforç, del goig d'aprendre i, en més d'un cas  dels assistents, em fa tot l'efecte que deu ser el primer cop que hi creuen. Després sortim al carrer i ens escampem cap a casa en un clima d'eufòria absoluta. I ara direu, "tot just els mateixos adolescents d'ahir". D'acord. Però una mica més cultes, més rics. Una mica millors.

I encara que ara sembli senzill, no ho és gens: cal una professora de música implicada, i un professor de visuals que no s'arronsi. I els profes de català i de castellà, l'aula d'acollida, la direcció del centre, l'Ampa, i la paciència de tots aquells que han suportat canvis d'horari, absències per assaig i fins l'esverament previ a l'acte. Tot això cal i encara, a vegades, no fa prou perquè funcioni. Però a nosaltres ens va anar rodó. I un darrer agraïment a CatalunyaCaixa, a la presència de Joan Vilamala, l'autor de la lletra de les cançons de La katalana tribu, i Antoni Llobet,  el regidor de l'Ajuntament de Manresa que novament ens va voler acompanyar. La foto és de Roser Matamala.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada