Avui era diumenge de Pasqua i, al Vilar, hem repetit Caramelles. I ha estat un èxit gros, que ha acabat a baix el poble, davant l'ajuntament de Castellbell i el Vilar, cantant amb les colles de bastoners. Amb aquesta sensació de festa que té la Pasqua, un dia de primavera asolellat com si també fóssim brins d'alguna cosa, brots de futur després de l'hivern. És innegable que Quaresma m'agrada, i molt. Per la història que hi ha al darrera, per tot el discurs de renovació que conté. Perquè ens fa valents i és -ras i curt- un himne a la vida. Oblidem-nos de papotes i pecats! Avui, ocupant el carrer, érem mig poble i una mica més. I cantàvem i ballàvem i, sense saber-ho -tot just a vegades una intuïció- renovàvem el goig de viure i fins les ganes de fer coses plegats. I era absolutament preciós de compartir...
En acabat ens n'hem tornat a casa. Demà farem l'arròs i, contents, vindrà tothom qui vulgui. Enllestirem aquests dies de vacances. Al vespre la lluna es farà xica. Tot tornarà al seu lloc. Fins la joia es farà dubte: com ho hauríem de fer per retenir-ne la força, per fer de la Pasqua consciència i coneixement? Perquè si hem sabut cantar i ballar tot just per un plat d'arròs, què no podríem fer plegats si volguéssim? Me'n vaig a dormir i no puc deixar de rumiar-hi.
Les Caramelles són inevitables al Tomba que gira. Però si l'any passat era núvol, enguany feia un sol espaterrant. La foto és del Marc Puig i està feta al Pla del Vilar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada