Un altre sopar per la independència

"La independència no ens arribarà fent una costellada", ens va dir Salvador Cardús. Però almenys, ahir vam sopar -i vam sopar prou bé- a Sant Benet de Bages. Era la 2a nit del Bages per la independència i tot i que el farciment era més discret que ara fa un any, el cas és que vam tornar a omplir, en una clara constatació que el creixement de l'independetisme és un procés àmpliament compartit, un "acord transversal", en paraules de Josep Camprubí.

Camprubí, el primer a parlar si exceptuem aquest showman contundent que és en Carles Claret, ens explicà la transformació de Bages decideix pel de Bages per la independència fruit de l'acord amb l'ANC. "Cal unir esforços" sí, i alhora continuar fent propostes ni que siguin a manera de llegat com ara la de "Europa ho ha de saber" amb què ens van obsequiar a tots els assistents.

El pinyol del vespre li aportaven el periodista Martxelo Otamendi, que fou director del diari Euskaldunon Egunkaria i ara mateix de Berria, i en Salvador Cardús, sociòleg i un dels més reconeguts generadors d'opinió nacional. Otamendi, que el dia abans ja havia parlat a la Fundació CaixaManresa, ahir fou l'encarregat d'escalfar: "Que es prepari el cartògraf de Brusel·les!" ens va etzibar. Això i el reconeixement, en veure tanta gent -i tan diferent!- "reunida en un hotel i sopant per la independència!".

Salvador Cardús va cloure la trobada amb una anàlisi d'arrencada històrica -"fins el 2006 això de la independència no passava de desig..." i el fracàs de la revisió estatutària. Tot plegat per arribar a l'actualitat, quan no sembla que el procés sigui reversible. "Som molts més dels que ens pensem!". Queda pendent el punt de desvergonyiment i, més dolorós, el lideratge polític que ho encapçali. Aquí més de quatre culs es van remoure a la cadira, tot recordant aquell altre sopar: "sóc jo, mestre...?" i callant com han fet sempre les pedres. Perquè, al capdavall Salvador Cardús va dir-nos que la independència no la decidiríem en una botifarrada -i jo dic, ni en un sopar, ni en dos- sinó que abans calia sumar més gent en un procés que és, també, d'alliberament mental. Perquè serà combatut, perquè ens voldran fer por, perquè reclama lideratges valents. Perquè, més aviat que no tard, hi haurà un xoc i aleshores cal prendre la decisió correcta, raonadament, que no es digui que "...ho varen aconseguir perquè no sabien que era impossible".

No és impossible sinó molt necessari. I acabo com ara fa un any: cada vegada som més els convençuts que ens en podrem sortir. Que això va de veres. I que som molts, cada vegada més, empenyent al darrera...

La il·lustració, d'en Dani Hernàndez-Massegú és preciosa i ell mateix comentava que, després de tanta metàfora marinera del MHP Mas, potser ja toca aquest "bon vent i barca nova". Doncs això, que llevem àncores...