En acabat, repòs dominical a casa, i un article de Joan Carles Vilalta, de divendres a l'Indirecte!cat:
Delenda est Catalonia?
(Per mirar de salvar-se) al maig de 1933, un mes abans de la seva dissolució, els socialdemòcrates van arribar al punt de donar suport unànime al govern de Hitler i d’entonar el Horst Wessel (himne dels nazis) en el Parlament Alemany (a les actes parlamentàries hi figura la següent observació: “Ovacions interminables i aplaudiments a la càmera i a les tribunes. El canceller del Reich (Hitler) també aplaudeix girat cap els socialdemòcrates”.
Sebastian Haffner – Història d’un alemany, Memòries 1914-1933
Si alguna cosa ens demostra la història és com l’excessiva prudència no serveix de res, sobretot quan és practicada pel més feble. Van ser inútils els múltiples intents d’apaivagar els nazis, de primer dins d’Alemanya per part dels partits de l’arc parlamentari que després van ser prohibits per aquells mateixos nazis, el tracte tan prudent dels quals només havia servit per enfortir-los i donar-los hi respectabilitat. A l’exterior per part de les potències democràtiques que el 30 de setembre de 1938 amb el Pacte de Munic van vendre la seva aliada Txecoslovàquia a canvi d’un miratge que al crit de “Pau per als nostres temps” només va significar que Alemanya va obtenir 11 mesos més per armar-se abans no esclatés la Segona Guerra Mundial.
I ara ens trobem en uns moments dramàtics pel nostre país, atrapats en una arquitectura constitucional autonòmica uniformista de 17 comunitats i 2 ciutats autònomes -moltes de les quals punyeteres ganes tenien d’assolir aquesta autonomia sinó era perquè els catalans i els bascos la tenien-, submergits en una crisi sistèmica, acusats per part del govern de Madrid de tots els mals del dèficit espanyol, espoliats desvergonyidament any rere any, insultats i vexats pels mitjans espanyols dia si i dia també, amb aquest panorama alguns del nostres polítics segueixen entestats en actuar, prudentment, responsablement, com “Homes d’Estat” sense adonar-se’n que si agrada tant a Madrid aquesta postura és perquè en realitat aquest Estat és només l’espanyol.
Quan l’1 de febrer el meu President, l’Honorable Artur Mas, va a reunir-se amb Mariano Rajoy Cap del govern d’Espanya en comptes d’obtenir cap contrapartida per Catalunya o simplement el que legalment se’ns déu, l’únic acord al que arribà és que CiU donaria el seu suport a una reforma laboral clarament lesiva pels drets dels treballadors. Resumint, que qui havia marxat de Catalunya com a President d’una nació hi tornava simplement com a President de Convergència i Unió i representant d’uns concrets sectors socials.
Amb tot, vull pensar que llavors encara tenia alguna esperança que les coses s’arrangessin. Però el paroxisme de la presa de pèl i de la pocavergonya es produeix fa pocs dies amb la presentació d’uns pressupostos que prefiguren la intervenció de Catalunya per part de l’Estat si es volen seguir donant els serveis bàsics. A part del insultant capítol d’inversions, amb una caiguda d’un 45% per Catalunya, on s’endarrereix el TGV cap a França un any més, la baixa d’un 80% de les inversions destinades a Rodalies , malgrat tots els acords, on es deixa de banda el corredor mediterrani o la connexió ferroviària del port de Barcelona, mentre es continua construint la xarxa radial de l’AVE cap a destins que sempre seran tremendament deficitaris o puja la seva inversió en les rodalies madrilenyes un 24%; a més, es produeix la negativa per part de l’Estat de pagar simplement el que ens correspon legalment: Els més de mil milions corresponents a l'acumulat de la disposició addicional 3ª del vigent Estatut d’Autonomia, una Llei Orgànica estatal no ho oblidem, ni els 1.450 milions del Fons de Competitivitat que emana d’una altra Llei Orgànica, la del Finançament de les Comunitats Autònomes.
El sil·logisme és perfecte:
a) L’Estat ja ha dit que intervindrà les comunitats autònomes que no compleixin el sostre de dèficit.
b) L’Estat no aporta als pressupostos autonòmics els ingressos a que està obligat.
ERGO és més que provable que ens trobem en una situació deficitària que signifiqui una intervenció de l’Estat a causa d’un dèficit que ell mateix haurà provocat. La nostra autonomia econòmica haurà estat finiquitada. Una recentralització, neta i senzilla, sense passar pels entrebanc jurídics que va patir la LOAPA al Constitucional.
Si això li sumem que el Sr. Rajoy ja ha anunciat una Ley de Unidad de Mercado, el que de ben segur afectarà competències exclusives com comerç i turisme i es prepara una carta de serveis assistencials “nacionals”, el que ens afectarà a la Sanitat i als Serveis Socials, al temps que es retallen 10.000 milions en Salut i Ensenyament, el que tocarà la ja desarborada (símil mariner en honor al nostre President) Educació Pública Catalana, el camí cap a la mort per estrangulament de l’Estat Autonòmic ja ha estat dictat.
I mentrestant el nostre govern que fa? Doncs segons les pròpies paraules de la Sra. Vicepresidenta quedar-se perplex pel fet que Catalunya, que es va afanyar a retallar més i millor que ningú sota la batuta del Conseller Mas-Collell, una persona formada en un país que té tantes prevencions cap a tot el que és públic com són els Estats Units, és tractada com totes les altres comunitats.
Una Catalunya que els mitjans de comunicació afins deien que, dirigida per un autèntic estadista, mostrava el camí a seguir a tot l’Estat Espanyol, quan el camí de reducció de dèficit emprès per Espanya és tot un altre i els nostres pobres ciutadans ara els hi tocarà el rebre dels uns i dels altres. Fa tota la sensació que efectivament vem ser els primers de la classe però que ens havíem equivocat de curs.
Però ens plantem? Doncs no, malgrat l’exercici de sobiranisme que va significar el darrer congrés de Convergència, CiU acaba de votar la Llei d’estabilitat Pressupostària, fonamentada en una reforma constitucional que varen rebutjar i veurem al final que passa amb els pressupostos de l’Estat com aconsegueixin esgarrapar alguna minsa almoina que pugui justificar com a mínim una abstenció, en el que serà aclamat com un nou exercici de responsabilitat política, a uns comptes de l’Estat clarament lesius per Catalunya.
Malgrat l’haver estat derrotats dues vegades i estar sotmesos a unes condicions humiliants de gairebé protectorat romà, els cartaginesos, hàbils comerciants i agricultors, havien tornat a convertir la seva ciutat en una de les més importants i riques de la Mediterrània i això Roma no ho podia consentir. Després de ser atacats pels númides, aliats dels romans i com Cartago va gosar defensar-se, un poderós exèrcit romà va desembarcar el 149 aC. en territori dels cartaginesos, aquests, a fi d’evitar la guerra es van afanyar a accedir a qualsevol petició del Senat, per dures que fossin les seves exigències: van lliurar 300 hostatges i totes les armes i material de guerra que disposaven. Però no sabien que a Roma, Cató el Censor ja havia aconseguit que la ciutat fos condemnada amb el famós final de qualsevol dels seus discursos «Ceterum censeo Carthaginem esse delendam» (el que significa: “Per la resta, opino que Cartago ha de ser destruïda”), llavors, quan els cònsols van considerar que la ciutat estava indefensa van exigir encara més, els seus propis habitants l’havien de destruir i la població s’havia de distribuir entre els pobles del seu entorn.
Només en aquest moment els cartaginesos van entendre que tot el que havien fet per prudència no servia de res i llavors es van mostrar com a dignes hereus dels seus avantpassats construint armes amb els estris més impensats i duent a terme una resistència heroica. Al final la ciutat va ser arrasada fins els seus fonaments, el seu solar sembrat amb sal i els 50.000 supervivents venuts com esclaus. Allà mateix els romans fundaran una altra Cartago amb els seus colons, però això ja serà tota una altra cosa.
Quan veig determinades actituds, determinades claudicacions o justificacions d’actuacions i pactes impossibles, tinc la mateixa sensació que deurien tenir molts cartaginesos i penso si els nostres dirigents no se n’adonen que moltes decisions ja estan preses per part d’Espanya.
Sovint Catalunya ha estat un poble prudent, possiblement excessivament prudent, però com va dir en Jordi Carbonell aquell meravellós 11 de setembre de 1976 a Sant Boi, quan semblava que tot era possible, “Que la prudència no ens faci traïdors”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada