25 anys de "El Pou de la gallina"

Hi ha coses que no s'expliquen si no és per una secreta tossuderia. D'aquestes, per impossibles i perseverants, jo conec bé l'aventura de El Pou de la gallina, una revista que dilluns, que era Sant Jordi, va complir exactament vint-i-cinc anys. Són molts anys de sortir cada mes amb aquella voluntat inicial de col·laborar a la reflexió sobre Manresa, de rumiar sobre el nostre entorn més immediat. Ara pot semblar fins una miqueta pretenciós, d'acord. Però en aquest quart de segle em penso que la funció s'ha complert amb escreix. Potser per això, El Pou de la gallina és una revista que no té competència sinó tot el contrari: és ben bé un luxe del que poques ciutats disposen. Informació, debat, i fins la gota d'humor per esbandir suspicàcies, aquesta pell tan prima que tenim tots els que compartim el minúscul territori local. Perquè la ciutat -oblideu xifres- aviat es fa petita. De seguida es coneix el que belluga, qui remena la cua, qui la sap molt llarga, qui té massa terra a l'Havana... Posar-nos a explicar aquesta ciutat que, de fet, era i és la nostra, aleshores va ser una novetat sorollosa. Després hi ha hagut mesos per tot. De més bons i de no tant.  Però, amb tots els matisos que es vulguin, El Pou de la gallina és innegable que ha complert una funció que va més enllà de la periodística. I amb una constància que exemplifiquen en Jaume Puig i, a la redacció, en Jordi Sardans. Ells i una corrua llarga de col·laboradors...

El Pou de la gallina, al capdavall, amb les seves innegables ressonàncies ignasianes, ens permet assistir al miracle mensual. 276 miracles en 25 anys!. I sí, ja ho sé que el futur és incert, però és que per a "El Pou" ho ha estat sempre, des del primer dia. Per això m'agrada veure que suma anys i portades, que es redissenya i , encara més, que es diversifica en versions digitals a base de redactors rejovenits. Tot plegat, una eina creadora de comunitat, de sentit col·lectiu i d'esperit crític. Fins i tot davant d'aquells que arrufen el nas i diuen -o pensen- que "El Pou" és massa allò o massa això. Massa això o allò? Massa poc, diria jo. I aleshores enyoro un punt els primers temps, quan vivia "El Pou" amb entusiasme, quan descobríem gent i temes. Quan ens semblava que mai no ens arronsaríem...

I bé, demà divendres, a "El Sielu", hi haurà un primer acte més lúdic, amb el lliurament dels premis Oleguer Bisbal 2012. Una setmana després, 4 de març, al saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa hi haurà l'acte més institucional, amb una conferència del periodista Esteve Soler i la presència dels cinc alcaldes de la democràcia. No són fàcils de veure plegats però és que el Pou, en aquest temps, ha treballat amb tots cinc! Després, al maig i juny, tres conferències que s'endevinen de gruix:  el dia 23, una conferència de Rafel Nadal sobre Memòria i periodisme. El 30 de maig Vicent Partal parlarà sobre Periodisme digital i periodisme local, i el 6 de juny, Joan Manuel Tresserras farà la darrera conferència, sobre Global i local: noves formes de comunicació.

Tot això ha estat per mi aquest "Pou". Ara, si voleu, ho emboliqueu amb l'Auca que s'ha editat per l'esdeveniment. Rodolins d'en Joan Vilamala, i dibuixos del meu germà Manel. Que m'agraden moltíssim. I que em fa l'efecte que expliquen allò que sembla impossible: sortir-se'n -ni que sigui a cop de mall!- i perseguir un producte digne i estimulant. I a vegades fins bonic. O valent.

La il·lustració és el dibuix primer del Manel per l'Auca dels 25 anys del Pou. Que tampoc ha estat fàcil de fer! Però amb l'Oleguer Bisbal passant comptes, em sembla un dibuix genial...